Els Lliris grocs, «beauté fleur», “las dos Españas”, la posveritat i els nispros

Ací us presente la foto d’un lliri groc presa a una séquia de l’Alquerieta (Guardamar de la Safor), acompanyada del tan apreciat nispro japonès.

Imatges dels lliris grocs i els nispros a una séquia de l'Alquerieta (Guardamar de la Safor). Blasó dels Borbó i els Habsburg pretendents al tron d'Espanya al 1701. Imatge de la batalla (25-04-1707): quadre a l'oli pintat Buonaventura Ligli i Philippo Pallotta (topògraf), 1709, Museu del Prado.

El lliri groc és dóna a tot arreu dels aiguamolls i séquies d’Europa i en l’arribada de la primavera és un esclat de bellesa de flor, com dirien els francesos: beauté fleur, també anomenada flor de lis, aquesta ha estat i està com a emblema i blasó de la noblesa al voltant d’Europa, principalment a França. Com era i és el cas dels Borbons la «beauté fleur» groga amb el fons blau. També moltes agrupacions culturals tenen aquest símbol i, entre altra simbologia, als mapes s'utilitzava per assenyalar el nord geogràfic.

Tal vegada açò, beauté fleur/botifler, va donar nom als seguidors del primer Borbó espanyol, Felipe V (ara tenim a Felipe VI), a la Guerra de la Successió (1701-1713), i en contraposició als maulets seguidors de l’altre bàndol del pretendent austriacista (l'Arxiduc Carles III), també altres postulen que l’etimologia -botifler- ve del cognom del mariscal Louis François de Boufflers mariscal francés a la guerra.

Botifler: Que unfla pit, cregut, prepotent . . . Utilitzada despectivament a l’època de la Guerra de Successió -principis del XVIII- definint als seguidors dels Borbons. Els seguidors dels Borbons comptaven amb una gran adhesió de la noblesa i el clergat, és clar amb les excepcions que sempre hi ha.

Maulet: en contraposició als botiflers, utilitzada per a definir la població que van recolzar les pretensions dels austriacistes a la Corona d’Espanya. Encara que van ser nombrosos els partidaris de totes les classes socials (alta, mitja i baixa), fa referència a la classe social més desfavorida i baixa de la societat, majorment camperols i altres extractes socials més baixos.

LAS DOS ESPAÑAS: Quan fem referencia a l'argumentació tan maniquea de «las dos Españas», estem parlant de la recurrent al llarg de més de 5 segles, des del matrimoni dels Reis Catòlics -«Monarquía Hispánica»-, fins a l’actualitat. És clar que cada època té els seus matisos i definicions.

La Guerra de Succesió -(1701-1713)- La fi de la «Monarquía Hispánica» i del Regnes d'Aragó, Valencia, Mallorca. 
La Guerra del Francès -1808-1814-, també ens il·lustra a aquesta dicotomia espanyola, amb la Constitució de Cadis de 1812 del 19 de març -Sant Josep- i així el nom de «viva la PEPA», com a una oportunitat perduda de progres.

Altra referència és la tan gastada expressió de la dualitat espanyola, dels períodes moderats i liberals i passant per dictadures al llarg dels segles XIX i principis del XX, expressada per les 3 guerres carlistes del segle XIX (1833, 1846 i 1872), amb un component de reivindicació nacionalista a les 3. Encara que era un enfrontament per la successió al tron Borbó, les parts aprofitaven per a defendre les posicions nacionalistes i/o d’autogovern. La dictadura de Primo Rivera en 1923, anunciada pels moviments obrers amb l’aparició a Europa de les organitzacions sindicals, i també les desfetes militars espanyoles al Marroc. Tots aquests fets ens parlen de «las dos Españas», d’una banda les tensions/reivindicacions nacionalistes i d’un altra les reivindicacions dels més dèbils, els treballadors, aquesta vegada organitzats en sindicats CNT (1910), UGT (1888) i amb l'aparició de partits polítics com el PSOE (1879) i el PCE (1920) com a escissió dels socialistes .

La guerra fratricida del 1936, la divisió ideològica -dreta i esquerra- i les diferències socials que la van portar, tal com van escriure la generació del 98 i com a mostra de la gran divisió: la dels germans Machado, Manuel al «bando nacional» i Antonio al republicà.

Però, no negant aquestes dues Espanyes històriques i reals comentades al paràgraf anterior, vull ficar l’accent a l’Espanya sorgida del matrimoni dels Catòlics (matrimoni en 1469). El matrimoni dels Reis Catòlics va unificar per primera vegada la Corona de Castella i la Corona d'Aragó en 1479 -tot al mateix any, després de la guerra civil pel tron de Castella i la mort del Rei de la Corona d’Aragó Juan II-, corones que passarien als seus successors, donant lloc a la Monarquia Hispànica. Però la unió personal dels regnes no va comportar la integració política de les seues institucions, d’aquesta forma cada regne va mantenir la seua personalitat diferenciada fins a l'aparició d'Espanya com a Estat nacional en el segle XIX.

Aquesta unió dinàstica es va caracteritzar en el fet que es van mantenir les sobiranies, normes i institucions pròpies de cada regne i corona, amb els seus règims fiscals, duanes/fronterers, etc. Eren considerats Fernando i Isabel com a "Rey y Reina de las Españas", inclús als regnats de Carlos I i Felipe II. D’aquesta forma l'existència de «las dos Españas», és una realitat que, encara que alguns, s’afanyen a negar en la nova modalitat nacional, europea i mundial de la POSVERITAT/POSVERDAD.

La Guerra de Successió (1701-1713-1715) i el trencament de «las dos Españas». Al cas que ens ocupa cal indicar que es va iniciar amb la derrota en Almansa el 25 d’abril del 1707 i acabar amb els decrets de Nova Planta del 29 de juny 1707, als Regnes d'Aragó i Valencia, Mallorca en 1715 i Principat de Catalunya en 1716.

Així doncs, l'arribada dels Borbons a la Corona espanyola va suposar un canvi radical en la concepció de la Monarquia Hispànica des que els Reis Catòlics -després de 228 anys-. Amb els Catòlics, s'havia establit que les corones mantindrien els seus territoris, mantenint cadascun d'ells les seues particularitats jurídiques i de govern. Aquestes peculiaritats van ser eliminades per Felipe V després de la seua victòria en la guerra, excepte per al Regne de Navarra, el Senyoriu de Biscaia, Àlaba i Guipúscoa, que van mantenir els seus furs i institucions pròpies en haver-se mantingut fidels a la causa borbònica. (Furs que van mantenir fins a la guerra civil del 1936, malgrat les guerres carlistes del segle XIX).

A la corona d’Aragó i Valencia – com també a Mallorca i Catalunya- eliminació i canvis a les institucions, d’entre altres, foren abolits/eliminats: Furs, Corts, Diputacions i institucions municipals a més dels canvis dels magistrats a l'Audiència  -cap als que tenien afinitat amb els Borbons- també s’eliminà les duanes entre Castella i Aragó i el privilegi d'estrangeria, pel qual els castellans podien exercir qualsevol càrrec polític a València i viceversa.

A més a més el que és vital per a qualsevol territori, canvis en el sistema fiscal i tributari, basant-se a aprofitar els ingressos tradicionals de la corona, els dels drets duaners i establir nous impostos amb l'objectiu d'equilibrar la càrrega fiscal d'Aragó a la de Castella.

Aparició de la primera l’Espanya com a unitat política a partir principis del segle XVIII. A aquesta nova situació, cal ressaltar i aclarir que Espanya encara no existia com a entitat política, és a partir del 1707, després dels Decrets de Nova Planta, quan comença a nàixer l’Espanya com a Estat, sent Castella l'epicentre de la vida política del país.

Hauríem de preguntar-nos que haguera passat si la Corona d'Aragó haguera recolzat la causa «filipista» i Castella la qüestió «austriacista». Pot ser que el centre polític d'Espanya, en l'actualitat, estaria al «LEVANTE» (com habituen a nomenar-nos els telediaris i notícies nacionals o en la perifèria). Tal vegada el Real Madrid no tindria tantes lligues i Copes d’Europa, hahaha!!!

Bé, acabant aquesta explicació/reflexió continuaré dient que «las dos Españas», estan encara presents com una realitat que ens envolta dia a dia. Realitat que no és percebuda pels que estan en allò de «una grande y libre», incloent-hi a dirigents polítics importants de tota mena i signe polític.

Els negacionistes de la història, sempre podran acollir-se a allò de la «POSVERDAD», negant i renegant de la història i les seues conseqüències. Eixos desconeixen que tant la diversitat com l'adequada repartició dels recursos, genera progres i èxit permanent i sostingut.

Açò no és ser nacionalista, això és . . . Acabaré dient que sí, que sóc valencià!!!

Respecte del nispro que? Encara que, el seu nom botànic indica la procedència del Japó, l'origen del nispro, se situa a la Xina/Asia oriental, des d'on va ser portat al Japó i és en aquest país on es fa fer el seu descobriment i posterior exportació pels països europeus i per això el seu nom botànic Eriobotrya japonica, que no s'ha de confondre amb el nispro europeu (Mespilus germanica) encara que són molt similars.

Començà la seua gira mundial, amb la plantació als diversos jardins reials i senyorials del segle XVIII, però és la seua extensió a partir de principis del XIX.

El nispro el podem trobar tot arreu pel Pais València, en bancals, casetes i cases de camp, una fruita molt apreciada, però que molts no conreen de forma adequada i que últimament es poden veure abandonats pels horts i camins. La seua comercialització i conreu es fa popular als anys 60 i 70 del segle XX fins a l’actualitat, principalment a Alacant, Almeria i Màlaga.

Ara bé, són les comarques de la Marina Baixa, i al seu capdavant Callosa i Altea, les predominants a la comercialització nacional i europea amb una denominació d'origen pròpia que podeu ampliar en: http://www.nispero.com/. Podem contemplar les plantacions de nispros, des de la mateixa carretera, baix una fina xarxa blanca que els protegeix dels pardals i inclemències com són: el sol intens, les pedregades, els insectes i altres, aquesta xarxa redueix el destrio, els ramejats i la taca negra que els deprecia comercialment.

Moltes virtuts atresora i aporta el nispro, una fruita fantàstica i de primer nivell. Podeu ampliar la informació a: http://www.infoagro.com/frutas/frutas_tradicionales/nispero.htm

Los Lirios amarillos, «beauté fleur», los nísperos, “las dos Españas” y la posverdad.

Aquí os presento la foto de un lirio tomada a una acequia de la Alquerieta (Guardamar de la Safor), acompañada del tan apreciado níspero japonés.

El lirio se da en todos los humedales y acéquias de Europa y a la llegada de la primavera estalla toda la belleza de su flor, como dirían los franceses: “beauté fleur”, también llamada flor de lis, esta ha sido y es un emblema y blasón de la nobleza en torno a Europa, principalmente en Francia. Cómo es el caso de los Borbones la «beauté fleur» amarilla con el fondo azul. También muchas agrupaciones culturales tienen este símbolo y, entre otra simbología, en los mapas se utilizaba para señalar el norte geográfico.

Tal vez esto, beauté fleur/botifler, dio nombre a los seguidores del primer Borbón español, Felipe V (ahora tenemos a Felipe VI), a la Guerra de la Sucesión (1701-1714), y en contraposición a los maulets seguidores del otro bando del pretendiente austriacista (el Archiduque Carles III), también otros postulan que la etimología -botifler- viene del apellido del mariscal Louis François de Boufflers mariscal francés a la guerra.

Botifler: Que hincha pecho, creído, prepotente . . . Utilizada despectivamente, en la época de la Guerra de Sucesión -principios del XVIII- definiendo a los seguidores de Borbones. Los seguidores de Borbones contaban con una gran adhesión de la nobleza y el clero, está claro con sus excepciones.

Maulet: en contraposición con los botiflers, utilizada para definir la población que apoyaron las pretensiones de los austriacistas a la Corona de España. Aunque fueron numerosos los partidarios de todas las clases sociales (alta, media y baja), hace referencia a la clase social más desfavorecida y baja de la sociedad, mayormente campesinos y extractos sociales bajos.

LAS DOS ESPAÑAS: Cuando hacemos referencia a la argumentación tan maniquea de «las dos Españas», estamos hablando de la recurrente a lo largo de más de 5 siglos, desde el matrimonio de los Reyes Católicos, hasta la actualidad. Está claro que cada época tiene sus matices y definiciones.  

La Guerra de Succesión -(1701-1713)- El fin de la «Monarquía Hispánica» y de los Reinos de Aragón, Valencia y Mallorca.
La Guerra del Francés -1808-1814-, también nos ilustra en esta dicotomía española, con la Constitución de Cádiz de 1812 del 19 de marzo -San Jose- y de ahí el nombre de «viva PEPA», como una oportunidad perdida de progreso.

Otra referencia es la tan manida expresión de la dualidad española, de los periodos moderados y liberales y pasando por dictaduras a lo largo de los siglos XIX y principios del XX, expresada por las 3 guerras carlistas del siglo XIX (1833, 1846 y 1872), con un componente de reivindicación nacionalista a las 3. Aunque era un enfrentamiento por la sucesión al trono Borbón, las partes aprovechaban para defender las posiciones nacionalistas y/o de auto-gobierno. La dictadura de Primo Rivera en 1923, anunciada por los movimientos obreros con la aparición en Europa de las organizaciones sindicales, y también las derrotas militares españolas en Marruecos. Todos estos hechos nos hablan de «las dos Españas», por un lado las tensiones/reivindicaciones nacionalistas y por otra las reivindicaciones de los más débiles, los trabajadores, esta vez organizados en sindicatos y partidos: CNT (1910), UGT (1888) y con la aparición de partidos políticos como el PSOE (1879) y el PCE (1920) como escisión de los socialistas.

La guerra fratricida del 1936, la división ideológica -derecha e izquierda- y las diferencias sociales que la incubaron, tal y como escribió la generación del 98, como muestra de la gran división: los hermanos Machado, Manuel en el «bando nacional» y Antonio en el republicano.

Pero, sin negar a estas dos Españas históricas y reales comentadas en el párrafo anterior, quiero poner el acento en la España surgida del matrimonio de los Católicos (matrimonio en 1469). El matrimonio de los Reyes Católicos unificó por primera vez la Corona de Castilla y la Corona de Aragón en 1479 -todo en el mismo año, después de la guerra civil por la Corona de Castilla y la muerte del Rey de la Corona de Aragón Juan II-, que pasarían ambas a sus sucesores, dando lugar a la Monarquía Hispánica. Pero la unión personal de los reinos no comportó la integración política de sus instituciones, de esta forma cada reino mantuvo su personalidad diferenciada hasta la aparición de España como Estado nacional en el siglo XIX.

Esta unión dinástica se caracterizó por el hecho de que se mantuvieron las soberanías, normas e instituciones propias de cada reino y corona, con sus regímenes fiscales, aduanas/fronterizos, etc. Eran considerados Fernando e Isabel como «Rey y Reina de las Españas», incluso en los reinados de Carlos I y Felipe II. De esta forma la existencia de «las dos Españas», es una realidad que, aunque algunos, se afanan a negar en la nueva modalidad nacional, europea y mundial de la POSVERDAD.

La Guerra de Sucesión y la rotura de «las dos Españas». En el caso que nos ocupa hay que indicar que se inició con la derrota en Almansa el 25 de abril del 1707 y con los decretos de Nueva Planta del 29 de junio 1707, en Aragón y Valencia, Mallorca en 1715 y Principado de Cataluña en 1716.

Así pues, la llegada de Borbones a la Corona española supuso un cambio radical en la concepción de la Monarquía de España desde que los Reyes Católicos -después de 228 años-. Con los Católicos, se había establecido que las coronas mantendrían sus territorios, manteniendo cada uno de ellos con sus particularidades jurídicas y de gobierno. Estas peculiaridades fueron eliminadas por Felipe V después de su victoria en la guerra, excepto para el Reino de Navarra, Vizcaya, Álava y Guipúzcoa, que mantuvieron sus fueros e instituciones propias al haberse mantenido fieles a la causa borbónica. (Fueros que mantuvieron hasta la guerra civil del 1936, a pesar de las guerras carlistas del siglo XIX).

En la corona de Aragón y Reino de Valencia – cómo también en Mallorca y Cataluña- eliminación y cambios a las instituciones, de entre otras, fueron abolidos/eliminados: Fueros, Cortes, Diputaciones e instituciones municipales además del cambio de los magistrados en la Audiencia -hacia los que tenían afinidad con los Borbones- también se eliminó las aduanas entre Castilla y Aragón y el privilegio de extranjería, por el cual los castellanos podían ejercer cualquier cargo político en Valencia y viceversa.

Además, lo que es vital para cualquier territorio, cambios en el sistema fiscal y tributario, basándose en aprovechar los ingresos tradicionales de la corona, los de los derechos aduaneros y establecer nuevos impuestos con el objetivo de equilibrar la carga fiscal de Aragón a la de Castilla.

Aparición y nacimiento de la primera la España como unidad política a partir principios del siglo XVIII. A esta nueva situación, hay que resaltar y aclarar que España todavía no existía como entidad política, es a partir del 1707, después de los Decretos de Nueva Planta, cuando empieza a nacer la España como Estado, siendo Castilla el epicentro de la vida política del país.

Tendríamos que preguntarnos que hubiera pasado si la Corona de Aragón hubiera apoyado la causa «filipista» y Castilla la cuestión «austriacista». Puede ser que el centro político de España, en la actualidad, estaría en el «LEVANTE» (cómo habitúan a nombrarnos los telediarios y noticias nacionales o en la periferia). Tal vez el Real Madrid no tendría tantas ligas y Copas de Europa, jajaja!!!

Bien, acabando esta explicación/reflexión continuaré diciendo que «las dos Españas», están todavía presentes como una realidad que nos rodea día a día. Realidad que no es percibida por los que están en aquello de «una grande y libre», incluyendo a dirigentes políticos importantes de todo tipo y signo político.

Los negacionistas de la historia, siempre podrán acogerse a aquello de la «POSVERDAD», negando y renegando de la historia y sus consecuencias. Esos desconocen que tanto la diversidad como la adecuada repartición de los recursos, genera progreso y éxito permanente.

Esto no es ser nacionalista, esto es . . . Acabaré diciendo que sí, que soy valenciano!!!

¿Respecto del níspero que? Aunque, su nombre botánico indica la procedencia del Japón, el origen del níspero, se sitúa en la China/Asia oriental, desde donde fue traído al Japón y es en este país donde se hace su descubrimiento y posterior exportación por los europeos y por eso su nombre botánico Eriobotrya japonica, que no se debe confundir con el níspero europeo (Mespilus germanica) aunque son muy similares.

Empezó su gira mundial, con la plantación en los jardines reales y señoriales del siglo XVIII, pero su extensión definitiva se dio a partir de principios del XIX.

El níspero lo podemos encontrar en todo País Valenciano, en huertos, casetas y casas de campo, una fruta muy apreciada, que muchos no cultivan de forma adecuada y que últimamente se pueden ver abandonados por los huertos y caminos. Su comercialización y cultivo se hace popular en las décadas 60 y 70 del siglo XX hasta la actualidad, principalmente en Alicante, Almería y Málaga.

Ahora bien, son las comarcas de la Marina Baixa, y a su cabeza Callosa y Altea, las predominantes en la comercialización nacional y europea con una denominación de origen propia que podéis ampliar en: http://www.nispero.com/. Podemos contemplar las plantaciones de nísperos, desde la misma carretera, bajo una fina red blanca que los protege de los pájaros e inclemencias cómo son: el sol intenso, las granizadas, los insectos y otros, esta red reduce el destrio, los “ramejats” y la mancha negra que los deprecia comercialmente.

Muchas virtudes atesora y aporta el níspero, una fruta fantástica y de primer nivel. Podéis ampliar la información a: http://www.infoagro.com/frutas/frutas_tradicionales/nispero.htm