Els Lliris grocs, «beauté fleur», “las dos Españas”, la posveritat i els nispros

Ací us presente la foto d’un lliri groc presa a una séquia de l’Alquerieta (Guardamar de la Safor), acompanyada del tan apreciat nispro japonès.

Imatges dels lliris grocs i els nispros a una séquia de l'Alquerieta (Guardamar de la Safor). Blasó dels Borbó i els Habsburg pretendents al tron d'Espanya al 1701. Imatge de la batalla (25-04-1707): quadre a l'oli pintat Buonaventura Ligli i Philippo Pallotta (topògraf), 1709, Museu del Prado.

El lliri groc és dóna a tot arreu dels aiguamolls i séquies d’Europa i en l’arribada de la primavera és un esclat de bellesa de flor, com dirien els francesos: beauté fleur, també anomenada flor de lis, aquesta ha estat i està com a emblema i blasó de la noblesa al voltant d’Europa, principalment a França. Com era i és el cas dels Borbons la «beauté fleur» groga amb el fons blau. També moltes agrupacions culturals tenen aquest símbol i, entre altra simbologia, als mapes s'utilitzava per assenyalar el nord geogràfic.

Tal vegada açò, beauté fleur/botifler, va donar nom als seguidors del primer Borbó espanyol, Felipe V (ara tenim a Felipe VI), a la Guerra de la Successió (1701-1713), i en contraposició als maulets seguidors de l’altre bàndol del pretendent austriacista (l'Arxiduc Carles III), també altres postulen que l’etimologia -botifler- ve del cognom del mariscal Louis François de Boufflers mariscal francés a la guerra.

Botifler: Que unfla pit, cregut, prepotent . . . Utilitzada despectivament a l’època de la Guerra de Successió -principis del XVIII- definint als seguidors dels Borbons. Els seguidors dels Borbons comptaven amb una gran adhesió de la noblesa i el clergat, és clar amb les excepcions que sempre hi ha.

Maulet: en contraposició als botiflers, utilitzada per a definir la població que van recolzar les pretensions dels austriacistes a la Corona d’Espanya. Encara que van ser nombrosos els partidaris de totes les classes socials (alta, mitja i baixa), fa referència a la classe social més desfavorida i baixa de la societat, majorment camperols i altres extractes socials més baixos.

LAS DOS ESPAÑAS: Quan fem referencia a l'argumentació tan maniquea de «las dos Españas», estem parlant de la recurrent al llarg de més de 5 segles, des del matrimoni dels Reis Catòlics -«Monarquía Hispánica»-, fins a l’actualitat. És clar que cada època té els seus matisos i definicions.

La Guerra de Succesió -(1701-1713)- La fi de la «Monarquía Hispánica» i del Regnes d'Aragó, Valencia, Mallorca. 
La Guerra del Francès -1808-1814-, també ens il·lustra a aquesta dicotomia espanyola, amb la Constitució de Cadis de 1812 del 19 de març -Sant Josep- i així el nom de «viva la PEPA», com a una oportunitat perduda de progres.

Altra referència és la tan gastada expressió de la dualitat espanyola, dels períodes moderats i liberals i passant per dictadures al llarg dels segles XIX i principis del XX, expressada per les 3 guerres carlistes del segle XIX (1833, 1846 i 1872), amb un component de reivindicació nacionalista a les 3. Encara que era un enfrontament per la successió al tron Borbó, les parts aprofitaven per a defendre les posicions nacionalistes i/o d’autogovern. La dictadura de Primo Rivera en 1923, anunciada pels moviments obrers amb l’aparició a Europa de les organitzacions sindicals, i també les desfetes militars espanyoles al Marroc. Tots aquests fets ens parlen de «las dos Españas», d’una banda les tensions/reivindicacions nacionalistes i d’un altra les reivindicacions dels més dèbils, els treballadors, aquesta vegada organitzats en sindicats CNT (1910), UGT (1888) i amb l'aparició de partits polítics com el PSOE (1879) i el PCE (1920) com a escissió dels socialistes .

La guerra fratricida del 1936, la divisió ideològica -dreta i esquerra- i les diferències socials que la van portar, tal com van escriure la generació del 98 i com a mostra de la gran divisió: la dels germans Machado, Manuel al «bando nacional» i Antonio al republicà.

Però, no negant aquestes dues Espanyes històriques i reals comentades al paràgraf anterior, vull ficar l’accent a l’Espanya sorgida del matrimoni dels Catòlics (matrimoni en 1469). El matrimoni dels Reis Catòlics va unificar per primera vegada la Corona de Castella i la Corona d'Aragó en 1479 -tot al mateix any, després de la guerra civil pel tron de Castella i la mort del Rei de la Corona d’Aragó Juan II-, corones que passarien als seus successors, donant lloc a la Monarquia Hispànica. Però la unió personal dels regnes no va comportar la integració política de les seues institucions, d’aquesta forma cada regne va mantenir la seua personalitat diferenciada fins a l'aparició d'Espanya com a Estat nacional en el segle XIX.

Aquesta unió dinàstica es va caracteritzar en el fet que es van mantenir les sobiranies, normes i institucions pròpies de cada regne i corona, amb els seus règims fiscals, duanes/fronterers, etc. Eren considerats Fernando i Isabel com a "Rey y Reina de las Españas", inclús als regnats de Carlos I i Felipe II. D’aquesta forma l'existència de «las dos Españas», és una realitat que, encara que alguns, s’afanyen a negar en la nova modalitat nacional, europea i mundial de la POSVERITAT/POSVERDAD.

La Guerra de Successió (1701-1713-1715) i el trencament de «las dos Españas». Al cas que ens ocupa cal indicar que es va iniciar amb la derrota en Almansa el 25 d’abril del 1707 i acabar amb els decrets de Nova Planta del 29 de juny 1707, als Regnes d'Aragó i Valencia, Mallorca en 1715 i Principat de Catalunya en 1716.

Així doncs, l'arribada dels Borbons a la Corona espanyola va suposar un canvi radical en la concepció de la Monarquia Hispànica des que els Reis Catòlics -després de 228 anys-. Amb els Catòlics, s'havia establit que les corones mantindrien els seus territoris, mantenint cadascun d'ells les seues particularitats jurídiques i de govern. Aquestes peculiaritats van ser eliminades per Felipe V després de la seua victòria en la guerra, excepte per al Regne de Navarra, el Senyoriu de Biscaia, Àlaba i Guipúscoa, que van mantenir els seus furs i institucions pròpies en haver-se mantingut fidels a la causa borbònica. (Furs que van mantenir fins a la guerra civil del 1936, malgrat les guerres carlistes del segle XIX).

A la corona d’Aragó i Valencia – com també a Mallorca i Catalunya- eliminació i canvis a les institucions, d’entre altres, foren abolits/eliminats: Furs, Corts, Diputacions i institucions municipals a més dels canvis dels magistrats a l'Audiència  -cap als que tenien afinitat amb els Borbons- també s’eliminà les duanes entre Castella i Aragó i el privilegi d'estrangeria, pel qual els castellans podien exercir qualsevol càrrec polític a València i viceversa.

A més a més el que és vital per a qualsevol territori, canvis en el sistema fiscal i tributari, basant-se a aprofitar els ingressos tradicionals de la corona, els dels drets duaners i establir nous impostos amb l'objectiu d'equilibrar la càrrega fiscal d'Aragó a la de Castella.

Aparició de la primera l’Espanya com a unitat política a partir principis del segle XVIII. A aquesta nova situació, cal ressaltar i aclarir que Espanya encara no existia com a entitat política, és a partir del 1707, després dels Decrets de Nova Planta, quan comença a nàixer l’Espanya com a Estat, sent Castella l'epicentre de la vida política del país.

Hauríem de preguntar-nos que haguera passat si la Corona d'Aragó haguera recolzat la causa «filipista» i Castella la qüestió «austriacista». Pot ser que el centre polític d'Espanya, en l'actualitat, estaria al «LEVANTE» (com habituen a nomenar-nos els telediaris i notícies nacionals o en la perifèria). Tal vegada el Real Madrid no tindria tantes lligues i Copes d’Europa, hahaha!!!

Bé, acabant aquesta explicació/reflexió continuaré dient que «las dos Españas», estan encara presents com una realitat que ens envolta dia a dia. Realitat que no és percebuda pels que estan en allò de «una grande y libre», incloent-hi a dirigents polítics importants de tota mena i signe polític.

Els negacionistes de la història, sempre podran acollir-se a allò de la «POSVERDAD», negant i renegant de la història i les seues conseqüències. Eixos desconeixen que tant la diversitat com l'adequada repartició dels recursos, genera progres i èxit permanent i sostingut.

Açò no és ser nacionalista, això és . . . Acabaré dient que sí, que sóc valencià!!!

Respecte del nispro que? Encara que, el seu nom botànic indica la procedència del Japó, l'origen del nispro, se situa a la Xina/Asia oriental, des d'on va ser portat al Japó i és en aquest país on es fa fer el seu descobriment i posterior exportació pels països europeus i per això el seu nom botànic Eriobotrya japonica, que no s'ha de confondre amb el nispro europeu (Mespilus germanica) encara que són molt similars.

Començà la seua gira mundial, amb la plantació als diversos jardins reials i senyorials del segle XVIII, però és la seua extensió a partir de principis del XIX.

El nispro el podem trobar tot arreu pel Pais València, en bancals, casetes i cases de camp, una fruita molt apreciada, però que molts no conreen de forma adequada i que últimament es poden veure abandonats pels horts i camins. La seua comercialització i conreu es fa popular als anys 60 i 70 del segle XX fins a l’actualitat, principalment a Alacant, Almeria i Màlaga.

Ara bé, són les comarques de la Marina Baixa, i al seu capdavant Callosa i Altea, les predominants a la comercialització nacional i europea amb una denominació d'origen pròpia que podeu ampliar en: http://www.nispero.com/. Podem contemplar les plantacions de nispros, des de la mateixa carretera, baix una fina xarxa blanca que els protegeix dels pardals i inclemències com són: el sol intens, les pedregades, els insectes i altres, aquesta xarxa redueix el destrio, els ramejats i la taca negra que els deprecia comercialment.

Moltes virtuts atresora i aporta el nispro, una fruita fantàstica i de primer nivell. Podeu ampliar la informació a: http://www.infoagro.com/frutas/frutas_tradicionales/nispero.htm

Los Lirios amarillos, «beauté fleur», los nísperos, “las dos Españas” y la posverdad.

Aquí os presento la foto de un lirio tomada a una acequia de la Alquerieta (Guardamar de la Safor), acompañada del tan apreciado níspero japonés.

El lirio se da en todos los humedales y acéquias de Europa y a la llegada de la primavera estalla toda la belleza de su flor, como dirían los franceses: “beauté fleur”, también llamada flor de lis, esta ha sido y es un emblema y blasón de la nobleza en torno a Europa, principalmente en Francia. Cómo es el caso de los Borbones la «beauté fleur» amarilla con el fondo azul. También muchas agrupaciones culturales tienen este símbolo y, entre otra simbología, en los mapas se utilizaba para señalar el norte geográfico.

Tal vez esto, beauté fleur/botifler, dio nombre a los seguidores del primer Borbón español, Felipe V (ahora tenemos a Felipe VI), a la Guerra de la Sucesión (1701-1714), y en contraposición a los maulets seguidores del otro bando del pretendiente austriacista (el Archiduque Carles III), también otros postulan que la etimología -botifler- viene del apellido del mariscal Louis François de Boufflers mariscal francés a la guerra.

Botifler: Que hincha pecho, creído, prepotente . . . Utilizada despectivamente, en la época de la Guerra de Sucesión -principios del XVIII- definiendo a los seguidores de Borbones. Los seguidores de Borbones contaban con una gran adhesión de la nobleza y el clero, está claro con sus excepciones.

Maulet: en contraposición con los botiflers, utilizada para definir la población que apoyaron las pretensiones de los austriacistas a la Corona de España. Aunque fueron numerosos los partidarios de todas las clases sociales (alta, media y baja), hace referencia a la clase social más desfavorecida y baja de la sociedad, mayormente campesinos y extractos sociales bajos.

LAS DOS ESPAÑAS: Cuando hacemos referencia a la argumentación tan maniquea de «las dos Españas», estamos hablando de la recurrente a lo largo de más de 5 siglos, desde el matrimonio de los Reyes Católicos, hasta la actualidad. Está claro que cada época tiene sus matices y definiciones.  

La Guerra de Succesión -(1701-1713)- El fin de la «Monarquía Hispánica» y de los Reinos de Aragón, Valencia y Mallorca.
La Guerra del Francés -1808-1814-, también nos ilustra en esta dicotomía española, con la Constitución de Cádiz de 1812 del 19 de marzo -San Jose- y de ahí el nombre de «viva PEPA», como una oportunidad perdida de progreso.

Otra referencia es la tan manida expresión de la dualidad española, de los periodos moderados y liberales y pasando por dictaduras a lo largo de los siglos XIX y principios del XX, expresada por las 3 guerras carlistas del siglo XIX (1833, 1846 y 1872), con un componente de reivindicación nacionalista a las 3. Aunque era un enfrentamiento por la sucesión al trono Borbón, las partes aprovechaban para defender las posiciones nacionalistas y/o de auto-gobierno. La dictadura de Primo Rivera en 1923, anunciada por los movimientos obreros con la aparición en Europa de las organizaciones sindicales, y también las derrotas militares españolas en Marruecos. Todos estos hechos nos hablan de «las dos Españas», por un lado las tensiones/reivindicaciones nacionalistas y por otra las reivindicaciones de los más débiles, los trabajadores, esta vez organizados en sindicatos y partidos: CNT (1910), UGT (1888) y con la aparición de partidos políticos como el PSOE (1879) y el PCE (1920) como escisión de los socialistas.

La guerra fratricida del 1936, la división ideológica -derecha e izquierda- y las diferencias sociales que la incubaron, tal y como escribió la generación del 98, como muestra de la gran división: los hermanos Machado, Manuel en el «bando nacional» y Antonio en el republicano.

Pero, sin negar a estas dos Españas históricas y reales comentadas en el párrafo anterior, quiero poner el acento en la España surgida del matrimonio de los Católicos (matrimonio en 1469). El matrimonio de los Reyes Católicos unificó por primera vez la Corona de Castilla y la Corona de Aragón en 1479 -todo en el mismo año, después de la guerra civil por la Corona de Castilla y la muerte del Rey de la Corona de Aragón Juan II-, que pasarían ambas a sus sucesores, dando lugar a la Monarquía Hispánica. Pero la unión personal de los reinos no comportó la integración política de sus instituciones, de esta forma cada reino mantuvo su personalidad diferenciada hasta la aparición de España como Estado nacional en el siglo XIX.

Esta unión dinástica se caracterizó por el hecho de que se mantuvieron las soberanías, normas e instituciones propias de cada reino y corona, con sus regímenes fiscales, aduanas/fronterizos, etc. Eran considerados Fernando e Isabel como «Rey y Reina de las Españas», incluso en los reinados de Carlos I y Felipe II. De esta forma la existencia de «las dos Españas», es una realidad que, aunque algunos, se afanan a negar en la nueva modalidad nacional, europea y mundial de la POSVERDAD.

La Guerra de Sucesión y la rotura de «las dos Españas». En el caso que nos ocupa hay que indicar que se inició con la derrota en Almansa el 25 de abril del 1707 y con los decretos de Nueva Planta del 29 de junio 1707, en Aragón y Valencia, Mallorca en 1715 y Principado de Cataluña en 1716.

Así pues, la llegada de Borbones a la Corona española supuso un cambio radical en la concepción de la Monarquía de España desde que los Reyes Católicos -después de 228 años-. Con los Católicos, se había establecido que las coronas mantendrían sus territorios, manteniendo cada uno de ellos con sus particularidades jurídicas y de gobierno. Estas peculiaridades fueron eliminadas por Felipe V después de su victoria en la guerra, excepto para el Reino de Navarra, Vizcaya, Álava y Guipúzcoa, que mantuvieron sus fueros e instituciones propias al haberse mantenido fieles a la causa borbónica. (Fueros que mantuvieron hasta la guerra civil del 1936, a pesar de las guerras carlistas del siglo XIX).

En la corona de Aragón y Reino de Valencia – cómo también en Mallorca y Cataluña- eliminación y cambios a las instituciones, de entre otras, fueron abolidos/eliminados: Fueros, Cortes, Diputaciones e instituciones municipales además del cambio de los magistrados en la Audiencia -hacia los que tenían afinidad con los Borbones- también se eliminó las aduanas entre Castilla y Aragón y el privilegio de extranjería, por el cual los castellanos podían ejercer cualquier cargo político en Valencia y viceversa.

Además, lo que es vital para cualquier territorio, cambios en el sistema fiscal y tributario, basándose en aprovechar los ingresos tradicionales de la corona, los de los derechos aduaneros y establecer nuevos impuestos con el objetivo de equilibrar la carga fiscal de Aragón a la de Castilla.

Aparición y nacimiento de la primera la España como unidad política a partir principios del siglo XVIII. A esta nueva situación, hay que resaltar y aclarar que España todavía no existía como entidad política, es a partir del 1707, después de los Decretos de Nueva Planta, cuando empieza a nacer la España como Estado, siendo Castilla el epicentro de la vida política del país.

Tendríamos que preguntarnos que hubiera pasado si la Corona de Aragón hubiera apoyado la causa «filipista» y Castilla la cuestión «austriacista». Puede ser que el centro político de España, en la actualidad, estaría en el «LEVANTE» (cómo habitúan a nombrarnos los telediarios y noticias nacionales o en la periferia). Tal vez el Real Madrid no tendría tantas ligas y Copas de Europa, jajaja!!!

Bien, acabando esta explicación/reflexión continuaré diciendo que «las dos Españas», están todavía presentes como una realidad que nos rodea día a día. Realidad que no es percibida por los que están en aquello de «una grande y libre», incluyendo a dirigentes políticos importantes de todo tipo y signo político.

Los negacionistas de la historia, siempre podrán acogerse a aquello de la «POSVERDAD», negando y renegando de la historia y sus consecuencias. Esos desconocen que tanto la diversidad como la adecuada repartición de los recursos, genera progreso y éxito permanente.

Esto no es ser nacionalista, esto es . . . Acabaré diciendo que sí, que soy valenciano!!!

¿Respecto del níspero que? Aunque, su nombre botánico indica la procedencia del Japón, el origen del níspero, se sitúa en la China/Asia oriental, desde donde fue traído al Japón y es en este país donde se hace su descubrimiento y posterior exportación por los europeos y por eso su nombre botánico Eriobotrya japonica, que no se debe confundir con el níspero europeo (Mespilus germanica) aunque son muy similares.

Empezó su gira mundial, con la plantación en los jardines reales y señoriales del siglo XVIII, pero su extensión definitiva se dio a partir de principios del XIX.

El níspero lo podemos encontrar en todo País Valenciano, en huertos, casetas y casas de campo, una fruta muy apreciada, que muchos no cultivan de forma adecuada y que últimamente se pueden ver abandonados por los huertos y caminos. Su comercialización y cultivo se hace popular en las décadas 60 y 70 del siglo XX hasta la actualidad, principalmente en Alicante, Almería y Málaga.

Ahora bien, son las comarcas de la Marina Baixa, y a su cabeza Callosa y Altea, las predominantes en la comercialización nacional y europea con una denominación de origen propia que podéis ampliar en: http://www.nispero.com/. Podemos contemplar las plantaciones de nísperos, desde la misma carretera, bajo una fina red blanca que los protege de los pájaros e inclemencias cómo son: el sol intenso, las granizadas, los insectos y otros, esta red reduce el destrio, los “ramejats” y la mancha negra que los deprecia comercialmente.

Muchas virtudes atesora y aporta el níspero, una fruta fantástica y de primer nivel. Podéis ampliar la información a: http://www.infoagro.com/frutas/frutas_tradicionales/nispero.htm

MAULETS O BOTIFLERS? . . . ESCÒCIA I CATALUNYA

MAULETS O BOTIFLERS? . . . ESCÒCIA I CATALUNYA

Versión en español comienza al final del valenciano . . .

Analitzant els resultats d'Escòcia es pot veure sense massa complicació qui són els partidaris de cada SI i de cada NO.

És clar les zones pròsperes a favor del NO i les altres el SI.

Encara que açò es el que diu el resum general segur que el vot de cadascú, té una motivació ben diferent, segur . . .

A la Corona de Aragó (València-Balears-Catalunya), ja sabem la nostra història; els maulets, la classe més desfavorida o popular, i els botiflers, els de la noblesa i classe social valenciana més acomodada.

Cal dir que encara que no és comparable el que va suposar la desfeta de la guerra de successió amb la pèrdua de les lleis i el trencament del model “federal” amb la desaparició de la Corona d'Aragó i per tant de “Las Españas” amb el nivell d'autogovern que tenim en l'actualitat tant a Espanya com a Escòcia, esta guerra va ficar punt i final a un autogovern de cinc-cents anys.

Al referèndum d'Escòcia de l'altre dia ha passat el mateix, el criteri econòmic de les zones amb més poder econòmic ha primat davant del criteri “sentiment de poble o nació” de les zones més tradicionals.

Tornant a l'anàlisi d'Escòcia, tot el món fa menció a la “dolça derrota del nacionalisme” tant escocés com europeu, perquè es ven com a derrota del nacionalisme regional d'Europa.
Els polítics de relleu de tos els partits d'àmbit nacional, han manifestat: que això és el que calia, és clar, cadascú fa els matisos que estima oportuns, enfront dels partits nacionalistes que no diuen el mateix.

Opinions de tota mena: en referència al diàleg, al model federal, a la il·legalitat de la consulta catalana, a favor de la consulta i en contra de la contra de què . . . , que si . . . la derrota del secessionisme nacionalista i ... bla bla bla. Tots els comentaris plens de raons i arguments cap als seus interessos partidistes i interessats.

A mi m'agradaria fer anàlisi diferent amb el concepte de la “derrota dolça” i vull fer-ho amb el concepte tan palpejat d'una negociació a un basar àrab de l'orient, on es tracta d'obtenir el menor preu possible per al comprador i el major per al venedor mitjançant un tira i afluixa. El regateig i totes les qüestions preliminars són el que està ocorrent amb el tan tocat tema de “la consulta independentista”.

El resultat per a mi està cantat, a priori, qui ha plantejat esta estratègia va a guanyar de segur, és a dir la situació que quedarà serà millor que la que tenia abans de començar. Vaig a explicar-me:

1. Cortina de fum davant de la mala gestió i les retallades. A Espanya el 15 M i a Catalunya la independència, Els despropòsits i mal govern catalans, des de fa més de 30 anys (tota la democràcia), han provocat retallades de l'economia del benestar i és una manipulació política que pretenen frenar la indignació social amb independentisme. Açò ja està aconseguit.
2. La dolça derrota, o no derrota donarà més d'autogovern amb major dotació econòmica i altres, ho veurem després de les generals, segur. Qui no plora, no mama. El crit de guerra “el govern central ens ha fet una jugada indigna” i és que pareix que el govern els ha furtat i tot això tenint unes dosis d'autogovern que envegen moltes regions del món. Infraestructures milionàries i contradictòries respecte altres zones d'Espanya, històricament oblidades, com a valencià callaré per vergonya. Això el que provocarà més diferències pobres i rics, a un model “neoliberal nacionalista català”. Caldrà canviar el nom a algun partit per Nova Burgesia Catalana

Els que han plantejat este joc estratègic de negociació a gran escala i al llarg termini, utilitzen fal·làcies i mentides per a confondre a la gent, fent un joc de nacionalisme d'esquerres i/o populista o tot el contrari catalanisme feixista anti-espanyol i tot val i val tot per als catalans i Catalunya . . . alimentat per un govern de Mariano Rajoy inútil i ineficaç.

Ja està bé, cal ser solidari, cal repartir de forma justa en funció de les persones no dels territoris.
Que no ens venguen la burra, ja hi ha prou . . .

Ja està bé d'etiquetar a les persones, a la vida no és com els “packs” del cotxe que has d'agafar tot o res, és pot ser valència, català o d'on és vulga ser, defenent les teues senyes, història i llengua, pots ser de dretes, d'esquerres i inclús del Real Madrid o del Barça i no passa res. Però el que no podem obviar davant del nacionalisme, és que som uns éssers humans i això és més que ser d'algun lloc siga Catalunya , Espanya o Europa.

Ja ho he dit, açò no funciona com els “packs” dels cotxes som lliures i podem elegir . . .

MAULETS O BOTIFLERS? . . . ESCOCIA Y CATALUÑA

Analizando los resultados de Escocia se puede ver sin demasiada complicación quién son los partidarios de cada SI y de cada NO.

Está claro las zonas prósperas a favor del NO y las otras del SI.

Aunque esto es lo que dice el resumen general seguro que el voto de cada cual, tiene una motivación muy diferente, seguro . . .

En la Corona de Aragón (Valencia-Baleares-Cataluña), ya sabemos nuestra historia; los maulets, la clase más desfavorecida o popular, y los botiflers, los de la nobleza y clase social valenciana más acomodada.

Hay que decir que aunque no es comparable lo que supuso la derrota de la guerra de sucesión con la pérdida de las leyes y la rotura del modelo “federal” con la desaparición de la Corona de Aragón y por tanto de “Las Españas”, con el nivel de autogobierno que tenemos en la actualidad tanto en España como Escocia, esta guerra puso punto final a un autogobierno de quinientos años.

En el referéndum de Escocia del otro día ha pasado lo mismo, el criterio económico de las zonas con más poder económico ha primado ante el criterio “sentimiento de pueblo o nación” de las zonas más tradicionales.

Volviendo al análisis de Escocia, todo el mundo hace mención a la “dulce derrota del nacionalismo” tanto escocés como europeo, porque se vende como derrota del nacionalismo regional de Europa.

Los políticos de relieve de todos los partidos de ámbito nacional, han manifestado: que esto es lo que hacía falta, está claro, cada cual hace los matices que estima oportunos, frente a los partidos nacionalistas que no dicen lo mismo.

Opiniones de todo tipo: en referencia al diálogo, al modelo federal, a la ilegalidad de la consulta catalana, a favor de la consulta y en contra, a favor, que sí, que no, la derrota del secesionismo nacionalista y ... bla bla bla. Todos los comentarios llenos de razones y argumentos hacia sus intereses partidistas e interesados.

A mí me gustaría hacer un análisis diferente con el concepto de la “dulce derrota” y quiero hacerlo con el concepto tan manido de una negociación en un bazar árabe del oriente, donde el objetivo: menor precio el comprador y mayor el vendedor mediante un tira y afloja. El regateo y todas las cuestiones preliminares son lo que está ocurriendo con el tan discutido tema de “la consulta independentista”.

El resultado para mí está cantado, a priori, quien ha planteado esta estrategia va a ganar seguro, es decir la situación que quedará será mejor que la que se tenía antes de empezar. Voy a explicarme:

1. Cortina de humo ante la mala gestión y los recortes. En España el 15 M y en Cataluña la independencia. Los despropósitos y mal gobierno catalán, desde hace más de 30 años (toda la democracia), han provocado recortes en la economía del bienestar. Es una manipulación política que pretendan frenar la indignación social con independentismo. Esto ya está conseguido.
2. La dulce derrota o no derrota, dará más de autogobierno, con mayor dotación económica y otras, lo veremos después de las generales, seguro. Quien no llora, no mama. El grito de guerra “el gobierno central nos ha hecho una jugada indigna” y es que parece que el gobierno les ha robado y todo esto teniendo unas dosis de autogobierno que envidian muchas regiones del mundo. Infraestructuras millonarias y contradictorias respeto otras zonas de España, históricamente olvidadas, como valenciano callaré por vergüenza. Esto lo que provocará son más diferencias pobres-ricos, en un modelo “neoliberal nacionalista catalán”. Habrá que cambiar el nombre a algún partido o coalición por Nueva Burguesía Catalana

Los que han planteado este juego estratégico de negociación a gran escala y al largo plazo, utilizan falacias y mentiras para confundir a la gente, haciendo un juego de nacionalismo de izquierdas y/o populista o todo el contrario catalanismo fascista anti-español y todo vale y vale todo para los catalanes y Cataluña . . . alimentado por un gobierno el de Mariano Rajoy inútil e ineficaz.

Ya está bien, hay que ser solidario, hay que repartir de forma justa en función de las personas y no de los territorios.

Que no nos vendan la burra, BASTA . . .

Basta de etiquetar a las personas, en la vida no es como los “packs” del coche que tienes que coger todo o nada, se puede ser valenciano, catalán o de dónde se quiera ser, defendiendo tus señas, historia y lengua, puedes ser de derechas, de izquierdas y incluso del Real Madrid o del Barça y no pasa nada. Pero lo que no podemos obviar ante el nacionalismo, es que somos unos seres humanos y esto es más que ser de algún lugar sea Cataluña , España o Europa.

Ya lo he dicho, esto no funciona como los “packs” de los coches somos libres y podemos elegir . . .

ELS SANG BRUTA . . . RACISME CIUTADÀ O DE POBLE

L'altre dia va caure en la meua bústia una fotocòpia d'un articule al periòdic EL MUNDO-28 JUNY 2014, que feia referència als emoluments de la secretària de l'Ajuntament de Guardamar de la Safor i a més es desgranaven algunes de les qüestions que ocorren en molts dels ajuntaments de la nostra geografia.

Lamentable i real el contingut del mateix, perquè a la meua manera d'entendre aquest article corrobora tot el que pense sobre el sector públic i el poc de públic que tenen de vegades els serveis que paguem. Incloent la intervenció d'un “no regidor” per a explicar el funcionament de l'ajuntament, brutal i inadmissible.

Entre el més lamentable és el “racisme ciutadà o de poble”-depenent si el fet ocorre en una ciutat o a un poble-. Perquè és RACISME, amb comentaris i afirmacions de l'estil: no estas “empadronat”, no eres veí i que no té dret, el servici d'ací és per als empadronats, tu estas empadronat? Açò també és CORRUPCIÓ.

Açò mateix passa a l'esfera política municipal amb els representants polítics.
Amb comentaris però si este és de “tal lloc” i es presenta en “qual lloc”, comentaris lamentables i “racisme ciutadà o de poble”, que aprofundeix en el desenganx que tenim de la “classe política”.

Quants empleats públics d'ajuntaments, treballen en un poble i viuen en el del costat? Que fem, els acomiadem a tots? I mestres i ateeses i jardiners i administratius i . . . ?

Quants empadronats i a més treballadors d'un ajuntament no tenen gens que veure ell i ni tan sols viuen a la població que els dóna treball? Estan enganyant. . . ? No?
Siguem seriosos i el que fem que siga per a tot o callem la boca . . . els uns i els altres.
Anem al més pur estil Harry Potter i la seua saga amb els sang bruta . . . d'ací el títol de l'article.

Les subvencions amb les quals s'han finançat la totalitat de les OBRES PÚBLIQUES s'han pagat amb diners de tots.

Ningú reclama la part proporcional de subvenció d'una obra en concret quan no anem a utilitzar la instal·lació realitzada.

Més lamentable em sembla a mi, aquells que fan escarn i mofa dels serveis públics, sent servidors públics i tiren per terra el seu lloc de treball. Vegem, “estos” per a mi, si que tenen, o haurien de tenir la consideració de “sang bruta”, sota la meua consideració s'estan aprofitant de tots i moralment els hauria de suposar un conflicte moral. Vegem alguns exemples, que para mi són INADAMISSIBLES:

• Personal dels serveis sanitaris públics que utilitzen els serveis privats.

• Personal dels serveis d'educació públic que utilitza l'educació privada.

• En general treballadors públics que utilitzen de forma alternativa els serveis privats.

Açò que expose genera sempre molta controvèrsia i arguments no sobren perquè les paraules i la forma d'ordenar-les pot ser molt bona.

Cometaris de l'estil . . . “que al mi em donen la meua part de la seguretat social meua i la que paga l'empresa i jo ja faré el que vulga amb ella, tinc dret a decidir a quina escola porte als meus fills o el metge que em done la gana”

La realitat que és que ho volem tot, és a dir, el millor de cada aspecte.

Comentaris de l'estil:

• “als altres?” “Als altres . . . açò no és assumpte meu, cadascun que s'apanye en la sa casa”.

• “Ara açò sí . . . a mi que em paguen el sou a fi de mes que per això treballe a l'administració i complisc”

I uns altres diuen que:

• “administració? Perquè? Cadascun que s'apanye en sa casa . . .” i així tots.

Perquè a mi i a uns altres, en altres exemples similars, ens agradaria que ens retornaren la part proporcional que ens correspon de subvenció, quan la diputació de València o Conselleria o Ministeri subvenciona un camp de futbol i que ens ho donen en “canyella-diners” i ja ho gastarem com vulguem.

Evidentment tornaríem a l'edat pre-revolucionària amb allò de tant tens tant vals i tiraríem a la brossa tot el sofriment, guerres, epidèmies i altres barbàries humanes que hem patit els últims 2 segles i que lamentablement molts països segueixen patint.

Consolidem un servei públic que siga referent i en el qual no càpien egoismes personals, ni les diferències entre les persones i que siga finançat pels usuaris en funció als seus rendiments i açò se li pot ANOMENAR de moltes formes, però la forma més clara i contundent es diu . . .

F i c a – l i      t u     e l      n o m . . .

  

LOS SANGRE SUCIA . . . RACISMO CIUDADANO O PUEBLERINO

El otro día cayó en mi buzón una fotocopia de un articulo que hacía referencia a los emolumentos de la secretaria del Ayuntamiento de Guardamar de la Safor y además se desgranaban algunas de las cuestiones que ocurren en muchos de los ayuntamientos de nuestra geografía.

Lamentable y real el contenido del mismo, porque a mi modo de entender este artículo corrobora todo lo que pienso sobre el sector público y lo poco de público que tienen a veces los servicios que pagamos. Incluyendo la intervención de un “no concejal” para explicar el funcionamiento del ayuntamiento, brutal e inadmisible.

Entre lo más lamentable es el “racismo ciudadano o pueblerino”-dependiendo si el hecho ocurre en una ciudad o en un pueblo-. Porque es RACISMO, con comentarios y afirmaciones del estilo: no estas “empadronado”, no eres vecino y que no tiene derecho, lo que hay aquí es para los empadronados, ¿tu estas empadronado? Eso también es CORRUPCIÓN.

Eso mismo pasa en la esfera política municipal con los representantes políticos.

Con comentarios pero si ese es de “tal sitio” y se presenta en “cual sitio”, comentarios lamentables y “racismo ciudadano o pueblerino”, que ahonda en el desapego que tenemos en la “clase política”.

¿Cuantos empleados públicos de ayuntamientos, trabajan en un pueblo y viven en el de al lado?¿Que hacemos los despedimos a todos?¿Y maestros y ateeses y jardineros y admnistrativos y . . . ?

¿Cuantos empadronados y además trabajadores de un ayuntamiento no tienen nada que ver él y ni siquiera viven en la población que les da trabajo? ¿Están engañando. . . ? ¿No?

Seamos serios y lo que hagamos que sea para todo o nos callamos la boca unos y otros.

Vamos al más puro estilo Harry Potter y su saga con los sangre sucia . . . de ahí el título del artículo.

Las subvenciones con las cuales se han financiado la totalidad de las obras públicas se han pagado con dinero de todos.

Nadie reclama la parte proporcional de subvención de una obra en concreto cuando no vamos a utilizar la instalación a realizar.

Más lamentable me parece a mí aquellos que hacen escarnio de los servicios públicos, siendo servidores públicos y denuestan su puesto de trabajo. Veamos, “esos” par mí, si que tienen, o deberían tener la consideración de “sangre sucia”, bajo mi consideración se están aprovechando de todos y moralmente les debería suponer un conflicto moral. Veamos algunos ejemplos, que para mí son INADAMISIBLES:

• Personal de los servicios sanitarios públicos que utilizan los servicios privados.

• Personal de los servicios de educación público que utiliza la educación privada.

• En general trabajadores públicos que utilizan de forma alternativa los servicios privados.

Esto que expongo genera siempre mucha controversia y argumentos no sobran porque las palabras y la forma de ordenarlas puede ser muy buena.

Cometarios del estilo . . . “que a mi me den la parte de la seguridad social que pago y la que paga la empresa y yo ya haré lo que quiera con ella, tengo derecho a decidir a que escuela llevo a mis hijos o el médico que me dé la gana”

La realidad que es que lo queremos todo, es decir, lo mejor de cada aspecto.

Comentarios del estilo:

• “¿a los demás?” “A los demás . . . eso no es asunto mio, cada uno que se apañe en su casa . . . “

• “Ahora eso si a mí que me paguen el sueldo cada fin de mes que para eso trabajo en la administración y cumplo”

Y otros dicen que:

• “¿administración? ¿Para que? Cada uno que se apañe en su casa . . .” y así todos.

Porque a mí y a otros, en otros ejemplos similares, nos gustaría que nos devolvieran la parte proporcional que nos corresponde de subvención, cuando la diputación de Valencia o Conselleria o Ministerio subvenciona un campo de fútbol y que nos lo den en “canela”-dinero- y ya lo gastaremos como queramos.

Evidentemente volveríamos a la edad pre-revolucionaria con aquello de tanto tienes tanto vales y tiraríamos a la basura todo el sufrimiento, guerras, epidemias y otras barbaries humanas que hemos padecido los últimos 2 siglos y que lamentablemente muchos países siguen padeciendo.

Consolidemos un servicio público que sea referente y en el cual no quepan egoísmos personales, ni las diferencias entre las personas y que sea financiado por los usuarios en función a sus rendimientos y eso se le puede llamar de muchas formas, pero la forma más clara y contundente se llama . . .

P o n l e      t u     e l        n o m b r e . . .