Ver. valencià - LA ECONOMIA INVISIBLE UN RIU DE RIQUESA II Opinió

Versió valencià    Si quieres versión en español, aquí.

El COVID19 ha posat de manifest les manques de la nostra societat del benestar, amb un horitzó replet d'incògnites de qual serà el nostre futur.

Amb aquestes línies explique la meua visió econòmica, en un relat d'opinió critica al model liberal actual i positivista respecte del futur.

Contaré les nostres febleses i oportunitats, algunes visibles i altres invisibles, sabent que

“a vegades és més difícil veure l'evident, que trobar solucions davant problemes greus o complexos”.

CRISIS, ÈTICA I PÈRDUA DE VALORS.  ÈTICA SOCIAL DEL BENESTAR.

Segons la R.A.E., l'ÈTICA és la disciplina filosòfica que estudia el bé i el mal i les seues relacions amb la moral i el comportament humà. També és el conjunt de costums i normes que dirigeixen o valoren el comportament humà en una comunitat.

Adela Cortina reflexiona precisament sobre l'ètica, la crisi amb la pèrdua de valors com a societat, encunyant al vocable “aporofobia”, “por als pobres” del grec áporos - pobre. Llegint “Aporofobia, el rechazo al pobre. Un desafío para la democracia” (Cortina Orts, A.-2017) reflexionem: sobre el model de societat que necessitem, sobre l'ètica dels valors humans i conjuntament com a societat, d'ací “Un desafio para la democracia” – govern del poble, de la societat-.

En aquestes línies defensem que el CONJUNT DE VALORS ÈTICS D'UNA SOCIETAT com a valors basats en les persones i en la seua societat del benestar, que denominaré d'ara en avant ÈTICA SOCIAL DEL BENESTAR.

Així posem a continuació en dubte aquests valors, els de l'ECONOMIA LIBERAL, front l'ÈTICA SOCIAL DEL BENESTAR.

TRENCAMENT DELS PARADIGMES D'ÈTICA PERSONAL I DE LA SOCIETAT

Cal posar en dubte les concepcions i paradigmes que regeixen la nostra societat, cal trencar l'estructura ètica i mental que ens tenalla de manera individual i de manera col·lectiva. Vegem:

La concepció liberal i el seu mercat perfecte és fictícia i contradictòria, perd credibilitat encoratjant factors com: globalització, deslocalització, robotització, lobbies, dúmping social i fiscal d'entre altres, causant desequilibris socials i amb això desigualtat.

En l'economia de l'empresa, l'OPTIMITZACIÓ és la principal eina per a analitzar i mesurar l'EFICIÈNCIA, vital per a la presa de decisions, aplicada a totes les seues àrees: recursos propis, costos laborals, xarxa de vendes, producció, fiscalitat, etc. Dirigida únicament, a la millora del benefici econòmic final i pagament de dividends.

Cal redirigir l'OPTIMITZACIÓ i l'EFICIÈNCIA cap als recursos escassos i minimitzar els efectes nocius de l'economia. Dirigint-la a la cerca contínua de la SOSTENIBILITAT d'una forma integral i transversal.

L'ètica de l'empresa i la Responsabilitat Social Empresarial/Corporativa R.S.C., atés que NO té regulació legal, en massa ocasions, funciona com una “fake news”; ressaltant els aspectes positius i obviant els menys favorables.

Figures com a “fundacions”, “obra social”, etc., actes com; les donacions a la societat civil: hospitals, fundacions, instituts investigació, etc.

Tant fundacions com donacions generen molta polèmica social, però sens dubte són actes de màrqueting i/o “megamarketing”. En llenguatge de carrer: “propaganda”.

Encara que la llei no ho impedeix, no és molt coherent, des de l'ètica, que s'invertisca en la imatge d'una corporació, quan s'incorre en DÚMPING SOCIAL i/o DÚMPING FISCAL.

Moltes són les corporacions «triomfals» que incorren en aquests mena de DÚMPING, sent la nostra societat qui les situa en la cúspide de la seua valoració: internacionalitzada, globalitzada, amb benefici i amb una R.S.C. i una façana mediàtica excel·lent a nivell mundial.

El progrés tecnològic es veu amb cruesa, en les fases de producció de manera simple, en la seqüència: mecanitzar, robotitzar i robotització. Aquests conceptes es conceben per la societat de manera diferent amb efectes directes sobre la vida les persones i la societat, però passa desapercebuda.

Estudiàvem als 90 que el progrés tecnològic generava llocs de treball, mitjançant l'especialització i durant en els segles XX i XXI amb “noves professions i especialitzacions”.

Hui la robotització elimina més llocs de treball que genera, redueix la força del treball fent “viables” moltes indústries però trencant l'equilibri del CIRCUIT ECONÒMIC i els seus fluxos bidireccionals entre: empresa, estat, ciutadà que és essencial en qualsevol economia oberta. En el canvi robot per treballador. Que flux bidireccional substitueix al salaris+carrega social? Una reflexió molt potent sobre això és la de Bill Gates: “si un robot reemplaza el trabajo de un humano este robot debe pagar un impuesto como un humano”. Febrero/2017.

Actualment hi ha fàbriques de “dibuixos animats”: introdueixes les matèries per un forat i ix el producte empaquetat ja per al consum.

Aquesta excel·lència té un cost social: canvi de valors, oligopolis, canvi climàtic, desigualtat socials, entre altres.

Això manifesta el trencament dels VALORS ÈTICS COM A SOCIETAT en referència a la persona i a la seua societat del benestar vital per als humans, ÈTICA SOCIAL DEL BENESTAR.

EFECTES DE L'ECONOMIA LIBERAL I EL CÒCTEL NOCIU DE FACTORS

Amb aquest trencament dels VALORS ÈTICS COM A SOCIETAT, es produeix un CÒCTEL NOCIU de factors que destrossa el CIRCUIT ECONÒMIC i els seus fluxos en les economies liberals. Això genera desequilibris, desigualtat i per això fragilitat en les nostres societats del benestar.

CÒCTEL NOCIU: optimització – eficiència - deslocalització – globalització – dúmping social i fiscal – robotització – crisi de valors – falta d'ètica – R.S.C. - “èxit social” -.

És a dir, produir a costos del tercer món i vendre a preus en la “milla d'or“ de les principals capitals del primer món. La R.S.C./R.S.E. actua com a “llavadora” d'aquest enunciat presentant-lo com a referent, com un èxit i que la nostra societat ja ha fet seu. Això es converteix en PARADIGMA en l'ideari de l'economia liberal i contrari als valors ètics basats en les persones i la societat del benestar.

Amb aquest fals paradigma d'èxit i sense dic de contenció de l'ètica social, es produeixen: “efecte arrossegue” (efecte Bandwagon) i “efecte líder” d'altres empreses. A més d'aquests efectes demolidors es fa impossible o quasi impossible competir amb la globalització i el seu efecte més nociu, la deslocalització o internacionalització.

La conseqüència del CÒCTEL NOCIU és que es destrossa la vertadera riquesa de l'ecosistema industrial i el seu entramat empresarial autèntic RIU DE RIQUESA d'una economia oberta, que es va assecant, desertitzant gradualment els teixits industrials tradicionals, que minven i/o desapareixen. En pocs anys el sector industrial nacional tradicional queda arrasat, amb el gran problema en l'Economia del Benestar.

En la Comunitat Valenciana ho hem viscut durament amb comarques i amb sectors arrasats en les èpoques de crisis: tèxtil, joguetera, química, agroalimentari, etc.

La recuperació d'aquests sectors s'ha basat principalment en la depreciació salarial recurrent des del 2008 fins a l'actualitat.

NOVA NORMALITAT ERA POST COVID19 SOSTENIBILITAT EMPREMTA ECOLÒGICA SOSTENIBLE. TEORIA DEL DECREIXEMENT

El progrés tecnològic amb la robotització juntament amb la globalització i la seua deslocalització. Són amics o enemics de la societat del benestar? És estèril negar els beneficis i les bondats del progrés tecnològic i la globalització, com ho és també negar els efectes nocius de tots dos a l'entorn d'una economia liberal.

Les solucions les tenim al nostre abast, posant en valor i en marxa una economia oberta d'entorn, amb un rotund canvi de valors ètics com a societat i una regulació de l'Estat que no permeta els excessos “liberals”.

Canvi de valors. Sens dubte una de les solucions serà la cerca d'una ECONOMIA DEL BENESTAR, amb el posicionament d'una ECONOMIA OBERTA, amb un gir de 180° en els seus principis, ÈTICA SOCIAL DEL BENESTAR, basada en les persones i en el seu benestar econòmic.

Economia oberta d'entorn.- Basada en conceptes i definicions de l'ECOLOGIA: microclima econòmic, ecosistema econòmic, biodiversitat econòmica, hàbitat econòmic d'entre altres. Abandonar els postulats d'optimització exclusiva del benefici, donant suport a la indústria local i el comerç “de proximitat”, ja que són els que creen ecosistemes i hàbitats amb diversitat econòmica, que encara que no siguen els més “eficients econòmicament” permeten la SOSTENIBILITAT i la “eficiència social”.

Regulació de l'Estat. L'economia del benestar precisa d'una regulació adequada i coordinada per tots els Estats, nacionals i supranacionals, acompanyada d’ajudes que estimulen anar cap aquesta direcció i que prohibisquen o eviten els excessos de l'ECONOMIA LIBERAL.

Escrutant la TEORIA DEL DECREIXEMENT. (Bioeconomia) Nota 1, de Nicholas Georgescu, el seu creador postula el decreixement econòmic com a fórmula per a eixir de la IDEOLOGIA DEL CREIXEMENT LIBERAL actual; reduir o eliminar el consum innecessari, en pro d'una EMPREMTA ECOLÒGICA SOSTENIBLE, com a indicador de sostenibilitat a nivell internacional. Sens dubte seria positiu un aprofundiment en aquesta, donant-li també una visió local i territorial.

L'ecologista grec Giorgios Kallis, Nota 2, en la seua obra Degrowth/Decreixement"-2018-, indica:

“La hipòtesi que les societats poden viure millor amb menys”, seria un bon corol·lari d'aquesta teoria i un bon punt de partida en LA NOVA REALITAT després del coronavirus.

Per a finalitzar, parlar d'agricultura, seria imperdonable si no ho fera.

En la meua publicació del 2012 (us deixe el link) parle de la citricultura valenciana com: l'economia invisible com a riu de riquesa inesgotable que suposa, més que pels guanys dels seus productors, per la gran activitat econòmica que genera al seu voltant i que fa prospera a una societat, com a model d'economia oberta d'entorn.

La citricultura valenciana,i el sector agroalimentari en general, que cal preservar i regular degudament, perquè històricament és una part vital del desenvolupament econòmic del nostre territori. Generant en cada zona, amb les seues instal·lacions industrials i plantacions agropecuàries: un microclima econòmic, un ecosistema econòmic, una biodiversitat econòmica i un hàbitat econòmic, tots ells necessaris en LA NOVA REALITAT que he exposat.

Fi de l’opinió.
Us deixe més avall els conceptes i notes utilitzats per si són del vostre interés.

Quadre sinòptic situació actual i la seua evolució cap una ECONOMIA OBERTA D'ENTORN

----------------------------------
CONCEPTES I NOTES
Societat/Estat del Benestar, entre altres definicions més tècniques, és el conjunt de serveis socials que els Estats ofereixen deforma universal als seus ciutadans: educació, sanitat, serveis socials, accés a la cultura, etc. Se'l denomina també Economia del Benestar.

Economia Liberal, l'economia liberal amb el seu “mercat perfecte”, transparent per als seus agents i amb igualtat d'oportunitats i on s'obté benefici produint satisfacció a la comunitat, canalitzat per les vendes, en perfecta simbiosi i complint el CIRCUIT ECONÒMIC perfecte de fluxos bidireccionals entre tots els agents: famílies, empreses i estats que la fa prosperar.

Deslocalització, se'l denomina també internacionalització empresarial. Suposa traslladar l'estructura productiva cap a altres zones més favorables.

Globalització com la interconnexió mundial a tots els nivells: econòmic, social, cultural, etc. Catalitzada pel progrés tecnològic i la tecnologia de la informació – T.I.C.

La globalització suposa l'accessibilitat total als mercats; segons la UNCTAD-ONU, el “transport marítim” suposa el 80% del comerç, interconnectant el món a un cost “assequible”.

Dúmping quan es ven producte per davall del seu cost, “estratègia” per a copar el mercat que el desequilibra. És dona sovint en les empreses que operen al tercer món i en l’economia submergida. Pot ser molt divers: social,fiscal, ecològic d’entre els més freqüents.

Dúmping Social quan el procés de producció s'obté amb salaris+càrregues socials i dret laborals minvats, desequilibra el mercat. Es dóna en la deslocalització cap a zones laxes en matèria laboral i en l'economia submergida. Casos a Espanya com “les kelly”.

Dúmping Fiscal quan els operadors d'una plaça tenen una càrrega fiscal desigual davant rendes/beneficis idèntics. Pot ser directament il·legal, no es declara i també de manera “legal” o “pseudo legal”, amb eines que permeten l'estalvi fiscal: deslocalitzar la seu fiscal de l'empresa, SICAV, paradisos fiscals, entramat d'empreses.

Dúmping fiscal en el nostre entorn. A Espanya amb les CCAA com Madrid. A Europa, segons Intermon Oxfam Holanda, Luxemburg, Irlanda i Xipre. A nivell empresarial Amazón a Luxemburg, Nike a Holanda i Apple a Irlanda, d'entre altres.

En definitiva DÚMPING és adjectivar que un bé s'ofereix en les places per davall del raonable per al “bé comú”.

Responsabilitat Social Corporativa (R.S.C.) o Empresarial (R.S.E) és un terme relacionat a la postura ètica que assumeixen les corporacions/empreses incidint en diversos aspectes: econòmic, social, laboral, ambiental, etc. Suposen un conjunt de sistemes i pràctiques implementats per elles amb caràcter voluntari, fiscalment deduïbles i sense normativa legal que la regule. “Fundacions”, “obra social”, donacions a la societat civil: hospitals, fundacions, instituts investigació, etc. L'objectiu és aparéixer amb una imatge de corporació compromesa socialment i/o aconseguir més quota de mercat (Megamarketing).

Sovint les aportacions de les corporacions a la R.S.C./R.S.E. són ínfims comparativament amb els estalvis de salaris+càrregues socials que hauria d'aportar.

Progrés tecnològic. robotización i tecnologia informació i comunicació T.I.C. El progrés tecnològic en l'edat moderna i accelerat des de la revolució industrial del XIX, combinat amb la revolució digital iniciada en el segle XX, ens fa aconseguir quotes de producció, assoliments i fites científiques de caràcter excepcional, d'excel·lència. Les T.I.C., són les artífexs del desenvolupament mundial, permetent-nos fàcilment, connectar-nos amb qualsevol part del planeta.

Nota 1 Teoria del Decreixement de Nicholas Georgescu (Creador de la mateixa i pare de l'Economia Ecològica. Bioeconomia) en la seua obra “The Entropy Law and the Economic Process” (1971) .

Nota 2 L'ecologista grec Giorgios Kallis, Nota 3 llicenciat en química i enginyeria ambiental, en la seua obra Degrowth/Decrecimiento"-2018-, indica: “La hipòtesi que les societats poden viure millor amb menys”. Entrevista en Diario Público del 30/04/2020.

En la meua publicació al 2012 (us deixe el link) parle de la citricultura valenciana com: l'economia invisible com a riu de riquesa inesgotable que suposa, més enllà dels guanys dels seus productors, per la gran activitat econòmica que genera al seu voltant i que fa prospera a una societat, com a model d'economia oberta d'entorn.

EL PSOE “GRANDE Y LIBRE” I EL PSPV

 

Respecte del debat en la carrera per a la secretaria general del partit socialista, moltes van ser les intervencions i moltes són les interpretacions. Queda clar el que ja estava clar, que Díaz transpira “aparell” pels 4 costats i la seua visió de l'Espanya gran i lliure, mentre que Sánchez “demostra” les seues ganes de revenja pel decapitat patit, sent López, “convidado de piedra” respecte a les opcions de triomf, el que va posar el dit en la llaga en alguns dels seus posicionaments.

Díaz torna a “passejar” la seua ànsia de victòria, donant la seua imatge del PSOE “grande y libre y español” i que compta amb tots, en cas de guanyar. Guanyar i guanyar i tornar a guanyar açò és la política, és el que ens reitera una vegada i una altra Díaz. I si Díaz no guanya, que passa? Doncs va ser valenta i va dir en el debat entre candidats, “si el PSOE conmigo no remonta electoralmente, yo me marcharé”. Té bastants bitllets per a açò, almenys jo ho pense.

En el debat cap menció a allò de: "coser, unir y restablecer la fraternidad de todos los compañeros en el conjunto del PSOE "-Susana Díaz i tampoc menció a les paraules de Ximo Puig "estas heridas hay que coserlas entre todos". Amb la dimissió de Sánchez en l'OCTUBRE NEGRE, es va donar un “colp d'estat” i aquest va ser originat pel PSOE dels barons incloent a Díaz, provocant una gran ferida. Cosir-la requerirà pels dos “bàndols” molta generositat, creuant idees i intencions, traçant les estratègies i cercant CONFLUIR aquestes candidatures després de les primàries, independent del resultat.

És preocupant i alarmant la concepció territorial de l'aparell actual del PSOE amb Díaz al capdavant, l'aparició de Podemos i la “unió” d'algunes opcions nacionalistes en diversos territoris (Galícia, Pais Basc, Catalunya i València) debilita prou l'opció del PSOE. Potser cal explicar millor i canviar la concepció “territorial” del PSOE i “recuperar” el terreny perdut, almenys, quant als territoris de “ las Españas”.

Pose l'accent en les declaracions de Susana Díaz, que compartisc al 100% el 29/09/2016 “El PSOE no es patrimonio sólo de sus militantes, es patrimonio de millones de hombres y mujeres que nos dan su voto, que nos lo han dado a lo largo de nuestra historia para que hagamos su vida mejor". Votants són tots els territoris i també el valencià.

Tornant a PSOE i que és patrimoni dels votants, i a la vertebració de «las Españas»; representant polític del seu territori: diputat o senador? O “borrego” del partit a nivell nacional? 

 Els valencians tenim 33 representants en el congrés nacional: P.P.=13, A la valenciana=9 (Dels quals Compromis 4), P.S.O.E.=6 i Ciudadanos=5

Sentim la veu valenciana a Madrid amb Compromis, que ha plantejat una excel·lent estratègia que els ha donat els seus fruits.

La reflexió i la collita de vots per a PSPV, de què aprofita votar a un partit nacional? “Els que més trauen” són els partits territorials, històricament els catalans i bascos, en aquests pressupostos 2017 els canaris i els bascos. Aquest plantejament és fàcil i tal vegada “anti-social”, però és el que atrapa vots en una situació de cansera i decepció dels polítics i els seus partits.

Sens dubte una identitat centrada en els problemes socials valencians: atur, “dèficit històric” en infraestructures i finançament, abandonament producció agrària, dèficit d'aigua, el saqueig i nepotisme exponencial, etc., i la seua reivindicació partidària en les institucions “nacionals”, sense atendre a la disciplina de vot ni a altres qüestions “nacionals”, faria millorar la concepció del votant.

Un sistema d'eleccions amb les llistes obertes, obriria els ulls als partits nacionals cap a les sensibilitats territorials i evitaria els “abandonaments històrics” i les “promeses eternes” des dels governs centrals, però sembla que açò a Espanya és impossible.

El PSPV com gregari del PSOE, no funciona, cal “fer renàixer” el PSPV com a opció progressista i socialitzadora, que aborde la problemàtica que afecta els valencians, no a ser gregari d'uns altres ni anar lligats a una imatge, la del PSOE NACIONAL obsoleta i aburgesada. S'ha d'aspirar al fet que el vot socialista valencià siga “útil”, que se senta i que es traduïsca en millores.

La “generositat” d'uns i d'uns altres serà clau per a avançar en un projecte socialista renovat, que més enllà de guanyador, ha de ser de futur amb idees i projectes d’acord als temps actuals i als territoris.

EL PSOE “GRANDE Y LIBRE” I EL PSPV

Respecto del debate en la carrera para la secretaría general del partido socialista, muchas fueron las intervenciones y muchas son las interpretaciones. Queda claro lo que ya estaba claro, que Díaz rezuma “aparato” por los 4 costados y su visión de la España grande y libre, mientras que Sánchez “demuestra” sus ganas de revancha por el descabello sufrido, siendo López, “convidado de piedra” en cuanto a las opciones de triunfo, el que puso el dedo en la llaga en algunos de sus posicionamientos.

Díaz vuelve a “pasear” su ansia de victoria, dando su imagen del PSOE “grande y libre y español” y que cuenta con todos, en caso de ganar. Ganar y ganar y volver a ganar eso es la política, es lo que nos reitera una y otra vez Díaz. ¿Y si Diaz no gana, que pasa? Pues fue valiente y dijo en el debate entre candidatos, “si el PSOE conmigo no remonta electoralmente, yo me marcharé”. Tiene bastantes boletos para ello, al menso eso pienso.

En el debate ninguna mención a aquello de: "coser, unir y restablecer la fraternidad de todos los compañeros en el conjunto del PSOE"-Susana Díaz y tampoco mención a las palabras de Ximo Puig "estas heridas hay que coserlas entre todos". Con la dimisión de Sánchez en el OCTUBRE NEGRO, se dio un “golpe de estado” y este fue originado por el PSOE de los barones incluyendo a Díaz, provocando una gran herida. Coserla requerirá por ambos “bandos” mucha generosidad, cruzando ideas e intenciones, trazando las estrategias y buscando CONFLUIR estas candidaturas tras las primarias, independiente del resultado.

Es preocupante y alarmante la concepción territorial del “aparato” actual del PSOE con Díaz a la cabeza, la aparición de Podemos y la “unión” a este de las opciones nacionalistas en diversos territorios (Galicia, Pais Vasco, Cataluña y Valencia) debilita bastante la opción del PSOE. Quizás haya que explicar mejor y cambiar la concepción “territorial” del PSOE y “recuperar” el terreno perdido, al menos, en cuanto a los territorios de las “Españas”.

Pongo el acento en declaraciones de Susana Díaz, que comparo al 100% el 29/09/2016 “El PSOE no es patrimonio sólo de sus militantes, es patrimonio de millones de hombres y mujeres que nos dan su voto, que nos lo han dado a lo largo de nuestra historia para que hagamos su vida mejor". Votantes son todos los territorios y también el valenciano.

Volviendo a PSOE y que es patrimonio de los votantes, y a la vertebración de las Españas. ¿Representante político de su territorio: diputado o senador? ¿O “borrego” del partido a nivel nacional? Los valencianos tenemos 33 representantes en el congreso nacional: PP=13, A LA VALENCIANA=9 (De los cuales COMPROMIS 4), PSOE=6 y CIUDADANOS=5

Oímos la voz valenciana en Madrid con Compromis, que ha planteado un excelente estrategia que les ha dado sus frutos.

La reflexión y la cosecha de votos para PSPV ¿de que sirve votar a un partido nacional? “Los que más sacan” son los partidos territoriales, históricamente los catalanes y vascos, en estos presupuestos 2017 los canarios y los vascos. Este planteamiento es facilón y “anti-social”, pero es el que atrapa votos en una situación de hastío/decepción de los políticos y sus partidos.

Sin duda una identidad centrada en los problemas sociales valencianos: paro, “déficit histórico” en infraestructuras y financiación, abandono producción agraria, déficit de agua, el saqueo y nepotismo exponencial, etc., y su reivindicación partidaria en las instituciones “nacionales”, sin atender a la disciplina de voto ni a otras cuestiones “nacionales”, haría mejorar la concepción del votante.

Un sistema de elecciones con las listas abiertas, abriría los ojos a los partidos nacionales hacia las sensibilidades territoriales y evitaría los “abandonos históricos” y las “promesas eternas” desde los gobiernos centrales, pero parece que esto en España es imposible.

El PSPV como gregario de PSOE, no funciona, hay que “renacer” el PSPV como opción progresista y socializadora, que aborde la problemática que afecta a los valencianos, no en ser gregario de otros ni ir ligados a una imagen, la del PSOE obsoleta y aburguesada. Se debe aspirar a que el voto socialista valenciano sea “útil”, que se oiga y que se traduzca en mejoras.

La “generosidad” de unos y de otros será clave para avanzar en un proyecto socialista renovado, que más allá de ganador, debe ser de futuro con ideas y proyectos acordes a los tiempos y a los territorios.

Els Lliris grocs, «beauté fleur», “las dos Españas”, la posveritat i els nispros

Ací us presente la foto d’un lliri groc presa a una séquia de l’Alquerieta (Guardamar de la Safor), acompanyada del tan apreciat nispro japonès.

Imatges dels lliris grocs i els nispros a una séquia de l'Alquerieta (Guardamar de la Safor). Blasó dels Borbó i els Habsburg pretendents al tron d'Espanya al 1701. Imatge de la batalla (25-04-1707): quadre a l'oli pintat Buonaventura Ligli i Philippo Pallotta (topògraf), 1709, Museu del Prado.

El lliri groc és dóna a tot arreu dels aiguamolls i séquies d’Europa i en l’arribada de la primavera és un esclat de bellesa de flor, com dirien els francesos: beauté fleur, també anomenada flor de lis, aquesta ha estat i està com a emblema i blasó de la noblesa al voltant d’Europa, principalment a França. Com era i és el cas dels Borbons la «beauté fleur» groga amb el fons blau. També moltes agrupacions culturals tenen aquest símbol i, entre altra simbologia, als mapes s'utilitzava per assenyalar el nord geogràfic.

Tal vegada açò, beauté fleur/botifler, va donar nom als seguidors del primer Borbó espanyol, Felipe V (ara tenim a Felipe VI), a la Guerra de la Successió (1701-1713), i en contraposició als maulets seguidors de l’altre bàndol del pretendent austriacista (l'Arxiduc Carles III), també altres postulen que l’etimologia -botifler- ve del cognom del mariscal Louis François de Boufflers mariscal francés a la guerra.

Botifler: Que unfla pit, cregut, prepotent . . . Utilitzada despectivament a l’època de la Guerra de Successió -principis del XVIII- definint als seguidors dels Borbons. Els seguidors dels Borbons comptaven amb una gran adhesió de la noblesa i el clergat, és clar amb les excepcions que sempre hi ha.

Maulet: en contraposició als botiflers, utilitzada per a definir la població que van recolzar les pretensions dels austriacistes a la Corona d’Espanya. Encara que van ser nombrosos els partidaris de totes les classes socials (alta, mitja i baixa), fa referència a la classe social més desfavorida i baixa de la societat, majorment camperols i altres extractes socials més baixos.

LAS DOS ESPAÑAS: Quan fem referencia a l'argumentació tan maniquea de «las dos Españas», estem parlant de la recurrent al llarg de més de 5 segles, des del matrimoni dels Reis Catòlics -«Monarquía Hispánica»-, fins a l’actualitat. És clar que cada època té els seus matisos i definicions.

La Guerra de Succesió -(1701-1713)- La fi de la «Monarquía Hispánica» i del Regnes d'Aragó, Valencia, Mallorca. 
La Guerra del Francès -1808-1814-, també ens il·lustra a aquesta dicotomia espanyola, amb la Constitució de Cadis de 1812 del 19 de març -Sant Josep- i així el nom de «viva la PEPA», com a una oportunitat perduda de progres.

Altra referència és la tan gastada expressió de la dualitat espanyola, dels períodes moderats i liberals i passant per dictadures al llarg dels segles XIX i principis del XX, expressada per les 3 guerres carlistes del segle XIX (1833, 1846 i 1872), amb un component de reivindicació nacionalista a les 3. Encara que era un enfrontament per la successió al tron Borbó, les parts aprofitaven per a defendre les posicions nacionalistes i/o d’autogovern. La dictadura de Primo Rivera en 1923, anunciada pels moviments obrers amb l’aparició a Europa de les organitzacions sindicals, i també les desfetes militars espanyoles al Marroc. Tots aquests fets ens parlen de «las dos Españas», d’una banda les tensions/reivindicacions nacionalistes i d’un altra les reivindicacions dels més dèbils, els treballadors, aquesta vegada organitzats en sindicats CNT (1910), UGT (1888) i amb l'aparició de partits polítics com el PSOE (1879) i el PCE (1920) com a escissió dels socialistes .

La guerra fratricida del 1936, la divisió ideològica -dreta i esquerra- i les diferències socials que la van portar, tal com van escriure la generació del 98 i com a mostra de la gran divisió: la dels germans Machado, Manuel al «bando nacional» i Antonio al republicà.

Però, no negant aquestes dues Espanyes històriques i reals comentades al paràgraf anterior, vull ficar l’accent a l’Espanya sorgida del matrimoni dels Catòlics (matrimoni en 1469). El matrimoni dels Reis Catòlics va unificar per primera vegada la Corona de Castella i la Corona d'Aragó en 1479 -tot al mateix any, després de la guerra civil pel tron de Castella i la mort del Rei de la Corona d’Aragó Juan II-, corones que passarien als seus successors, donant lloc a la Monarquia Hispànica. Però la unió personal dels regnes no va comportar la integració política de les seues institucions, d’aquesta forma cada regne va mantenir la seua personalitat diferenciada fins a l'aparició d'Espanya com a Estat nacional en el segle XIX.

Aquesta unió dinàstica es va caracteritzar en el fet que es van mantenir les sobiranies, normes i institucions pròpies de cada regne i corona, amb els seus règims fiscals, duanes/fronterers, etc. Eren considerats Fernando i Isabel com a "Rey y Reina de las Españas", inclús als regnats de Carlos I i Felipe II. D’aquesta forma l'existència de «las dos Españas», és una realitat que, encara que alguns, s’afanyen a negar en la nova modalitat nacional, europea i mundial de la POSVERITAT/POSVERDAD.

La Guerra de Successió (1701-1713-1715) i el trencament de «las dos Españas». Al cas que ens ocupa cal indicar que es va iniciar amb la derrota en Almansa el 25 d’abril del 1707 i acabar amb els decrets de Nova Planta del 29 de juny 1707, als Regnes d'Aragó i Valencia, Mallorca en 1715 i Principat de Catalunya en 1716.

Així doncs, l'arribada dels Borbons a la Corona espanyola va suposar un canvi radical en la concepció de la Monarquia Hispànica des que els Reis Catòlics -després de 228 anys-. Amb els Catòlics, s'havia establit que les corones mantindrien els seus territoris, mantenint cadascun d'ells les seues particularitats jurídiques i de govern. Aquestes peculiaritats van ser eliminades per Felipe V després de la seua victòria en la guerra, excepte per al Regne de Navarra, el Senyoriu de Biscaia, Àlaba i Guipúscoa, que van mantenir els seus furs i institucions pròpies en haver-se mantingut fidels a la causa borbònica. (Furs que van mantenir fins a la guerra civil del 1936, malgrat les guerres carlistes del segle XIX).

A la corona d’Aragó i Valencia – com també a Mallorca i Catalunya- eliminació i canvis a les institucions, d’entre altres, foren abolits/eliminats: Furs, Corts, Diputacions i institucions municipals a més dels canvis dels magistrats a l'Audiència  -cap als que tenien afinitat amb els Borbons- també s’eliminà les duanes entre Castella i Aragó i el privilegi d'estrangeria, pel qual els castellans podien exercir qualsevol càrrec polític a València i viceversa.

A més a més el que és vital per a qualsevol territori, canvis en el sistema fiscal i tributari, basant-se a aprofitar els ingressos tradicionals de la corona, els dels drets duaners i establir nous impostos amb l'objectiu d'equilibrar la càrrega fiscal d'Aragó a la de Castella.

Aparició de la primera l’Espanya com a unitat política a partir principis del segle XVIII. A aquesta nova situació, cal ressaltar i aclarir que Espanya encara no existia com a entitat política, és a partir del 1707, després dels Decrets de Nova Planta, quan comença a nàixer l’Espanya com a Estat, sent Castella l'epicentre de la vida política del país.

Hauríem de preguntar-nos que haguera passat si la Corona d'Aragó haguera recolzat la causa «filipista» i Castella la qüestió «austriacista». Pot ser que el centre polític d'Espanya, en l'actualitat, estaria al «LEVANTE» (com habituen a nomenar-nos els telediaris i notícies nacionals o en la perifèria). Tal vegada el Real Madrid no tindria tantes lligues i Copes d’Europa, hahaha!!!

Bé, acabant aquesta explicació/reflexió continuaré dient que «las dos Españas», estan encara presents com una realitat que ens envolta dia a dia. Realitat que no és percebuda pels que estan en allò de «una grande y libre», incloent-hi a dirigents polítics importants de tota mena i signe polític.

Els negacionistes de la història, sempre podran acollir-se a allò de la «POSVERDAD», negant i renegant de la història i les seues conseqüències. Eixos desconeixen que tant la diversitat com l'adequada repartició dels recursos, genera progres i èxit permanent i sostingut.

Açò no és ser nacionalista, això és . . . Acabaré dient que sí, que sóc valencià!!!

Respecte del nispro que? Encara que, el seu nom botànic indica la procedència del Japó, l'origen del nispro, se situa a la Xina/Asia oriental, des d'on va ser portat al Japó i és en aquest país on es fa fer el seu descobriment i posterior exportació pels països europeus i per això el seu nom botànic Eriobotrya japonica, que no s'ha de confondre amb el nispro europeu (Mespilus germanica) encara que són molt similars.

Començà la seua gira mundial, amb la plantació als diversos jardins reials i senyorials del segle XVIII, però és la seua extensió a partir de principis del XIX.

El nispro el podem trobar tot arreu pel Pais València, en bancals, casetes i cases de camp, una fruita molt apreciada, però que molts no conreen de forma adequada i que últimament es poden veure abandonats pels horts i camins. La seua comercialització i conreu es fa popular als anys 60 i 70 del segle XX fins a l’actualitat, principalment a Alacant, Almeria i Màlaga.

Ara bé, són les comarques de la Marina Baixa, i al seu capdavant Callosa i Altea, les predominants a la comercialització nacional i europea amb una denominació d'origen pròpia que podeu ampliar en: http://www.nispero.com/. Podem contemplar les plantacions de nispros, des de la mateixa carretera, baix una fina xarxa blanca que els protegeix dels pardals i inclemències com són: el sol intens, les pedregades, els insectes i altres, aquesta xarxa redueix el destrio, els ramejats i la taca negra que els deprecia comercialment.

Moltes virtuts atresora i aporta el nispro, una fruita fantàstica i de primer nivell. Podeu ampliar la informació a: http://www.infoagro.com/frutas/frutas_tradicionales/nispero.htm

Los Lirios amarillos, «beauté fleur», los nísperos, “las dos Españas” y la posverdad.

Aquí os presento la foto de un lirio tomada a una acequia de la Alquerieta (Guardamar de la Safor), acompañada del tan apreciado níspero japonés.

El lirio se da en todos los humedales y acéquias de Europa y a la llegada de la primavera estalla toda la belleza de su flor, como dirían los franceses: “beauté fleur”, también llamada flor de lis, esta ha sido y es un emblema y blasón de la nobleza en torno a Europa, principalmente en Francia. Cómo es el caso de los Borbones la «beauté fleur» amarilla con el fondo azul. También muchas agrupaciones culturales tienen este símbolo y, entre otra simbología, en los mapas se utilizaba para señalar el norte geográfico.

Tal vez esto, beauté fleur/botifler, dio nombre a los seguidores del primer Borbón español, Felipe V (ahora tenemos a Felipe VI), a la Guerra de la Sucesión (1701-1714), y en contraposición a los maulets seguidores del otro bando del pretendiente austriacista (el Archiduque Carles III), también otros postulan que la etimología -botifler- viene del apellido del mariscal Louis François de Boufflers mariscal francés a la guerra.

Botifler: Que hincha pecho, creído, prepotente . . . Utilizada despectivamente, en la época de la Guerra de Sucesión -principios del XVIII- definiendo a los seguidores de Borbones. Los seguidores de Borbones contaban con una gran adhesión de la nobleza y el clero, está claro con sus excepciones.

Maulet: en contraposición con los botiflers, utilizada para definir la población que apoyaron las pretensiones de los austriacistas a la Corona de España. Aunque fueron numerosos los partidarios de todas las clases sociales (alta, media y baja), hace referencia a la clase social más desfavorecida y baja de la sociedad, mayormente campesinos y extractos sociales bajos.

LAS DOS ESPAÑAS: Cuando hacemos referencia a la argumentación tan maniquea de «las dos Españas», estamos hablando de la recurrente a lo largo de más de 5 siglos, desde el matrimonio de los Reyes Católicos, hasta la actualidad. Está claro que cada época tiene sus matices y definiciones.  

La Guerra de Succesión -(1701-1713)- El fin de la «Monarquía Hispánica» y de los Reinos de Aragón, Valencia y Mallorca.
La Guerra del Francés -1808-1814-, también nos ilustra en esta dicotomía española, con la Constitución de Cádiz de 1812 del 19 de marzo -San Jose- y de ahí el nombre de «viva PEPA», como una oportunidad perdida de progreso.

Otra referencia es la tan manida expresión de la dualidad española, de los periodos moderados y liberales y pasando por dictaduras a lo largo de los siglos XIX y principios del XX, expresada por las 3 guerras carlistas del siglo XIX (1833, 1846 y 1872), con un componente de reivindicación nacionalista a las 3. Aunque era un enfrentamiento por la sucesión al trono Borbón, las partes aprovechaban para defender las posiciones nacionalistas y/o de auto-gobierno. La dictadura de Primo Rivera en 1923, anunciada por los movimientos obreros con la aparición en Europa de las organizaciones sindicales, y también las derrotas militares españolas en Marruecos. Todos estos hechos nos hablan de «las dos Españas», por un lado las tensiones/reivindicaciones nacionalistas y por otra las reivindicaciones de los más débiles, los trabajadores, esta vez organizados en sindicatos y partidos: CNT (1910), UGT (1888) y con la aparición de partidos políticos como el PSOE (1879) y el PCE (1920) como escisión de los socialistas.

La guerra fratricida del 1936, la división ideológica -derecha e izquierda- y las diferencias sociales que la incubaron, tal y como escribió la generación del 98, como muestra de la gran división: los hermanos Machado, Manuel en el «bando nacional» y Antonio en el republicano.

Pero, sin negar a estas dos Españas históricas y reales comentadas en el párrafo anterior, quiero poner el acento en la España surgida del matrimonio de los Católicos (matrimonio en 1469). El matrimonio de los Reyes Católicos unificó por primera vez la Corona de Castilla y la Corona de Aragón en 1479 -todo en el mismo año, después de la guerra civil por la Corona de Castilla y la muerte del Rey de la Corona de Aragón Juan II-, que pasarían ambas a sus sucesores, dando lugar a la Monarquía Hispánica. Pero la unión personal de los reinos no comportó la integración política de sus instituciones, de esta forma cada reino mantuvo su personalidad diferenciada hasta la aparición de España como Estado nacional en el siglo XIX.

Esta unión dinástica se caracterizó por el hecho de que se mantuvieron las soberanías, normas e instituciones propias de cada reino y corona, con sus regímenes fiscales, aduanas/fronterizos, etc. Eran considerados Fernando e Isabel como «Rey y Reina de las Españas», incluso en los reinados de Carlos I y Felipe II. De esta forma la existencia de «las dos Españas», es una realidad que, aunque algunos, se afanan a negar en la nueva modalidad nacional, europea y mundial de la POSVERDAD.

La Guerra de Sucesión y la rotura de «las dos Españas». En el caso que nos ocupa hay que indicar que se inició con la derrota en Almansa el 25 de abril del 1707 y con los decretos de Nueva Planta del 29 de junio 1707, en Aragón y Valencia, Mallorca en 1715 y Principado de Cataluña en 1716.

Así pues, la llegada de Borbones a la Corona española supuso un cambio radical en la concepción de la Monarquía de España desde que los Reyes Católicos -después de 228 años-. Con los Católicos, se había establecido que las coronas mantendrían sus territorios, manteniendo cada uno de ellos con sus particularidades jurídicas y de gobierno. Estas peculiaridades fueron eliminadas por Felipe V después de su victoria en la guerra, excepto para el Reino de Navarra, Vizcaya, Álava y Guipúzcoa, que mantuvieron sus fueros e instituciones propias al haberse mantenido fieles a la causa borbónica. (Fueros que mantuvieron hasta la guerra civil del 1936, a pesar de las guerras carlistas del siglo XIX).

En la corona de Aragón y Reino de Valencia – cómo también en Mallorca y Cataluña- eliminación y cambios a las instituciones, de entre otras, fueron abolidos/eliminados: Fueros, Cortes, Diputaciones e instituciones municipales además del cambio de los magistrados en la Audiencia -hacia los que tenían afinidad con los Borbones- también se eliminó las aduanas entre Castilla y Aragón y el privilegio de extranjería, por el cual los castellanos podían ejercer cualquier cargo político en Valencia y viceversa.

Además, lo que es vital para cualquier territorio, cambios en el sistema fiscal y tributario, basándose en aprovechar los ingresos tradicionales de la corona, los de los derechos aduaneros y establecer nuevos impuestos con el objetivo de equilibrar la carga fiscal de Aragón a la de Castilla.

Aparición y nacimiento de la primera la España como unidad política a partir principios del siglo XVIII. A esta nueva situación, hay que resaltar y aclarar que España todavía no existía como entidad política, es a partir del 1707, después de los Decretos de Nueva Planta, cuando empieza a nacer la España como Estado, siendo Castilla el epicentro de la vida política del país.

Tendríamos que preguntarnos que hubiera pasado si la Corona de Aragón hubiera apoyado la causa «filipista» y Castilla la cuestión «austriacista». Puede ser que el centro político de España, en la actualidad, estaría en el «LEVANTE» (cómo habitúan a nombrarnos los telediarios y noticias nacionales o en la periferia). Tal vez el Real Madrid no tendría tantas ligas y Copas de Europa, jajaja!!!

Bien, acabando esta explicación/reflexión continuaré diciendo que «las dos Españas», están todavía presentes como una realidad que nos rodea día a día. Realidad que no es percibida por los que están en aquello de «una grande y libre», incluyendo a dirigentes políticos importantes de todo tipo y signo político.

Los negacionistas de la historia, siempre podrán acogerse a aquello de la «POSVERDAD», negando y renegando de la historia y sus consecuencias. Esos desconocen que tanto la diversidad como la adecuada repartición de los recursos, genera progreso y éxito permanente.

Esto no es ser nacionalista, esto es . . . Acabaré diciendo que sí, que soy valenciano!!!

¿Respecto del níspero que? Aunque, su nombre botánico indica la procedencia del Japón, el origen del níspero, se sitúa en la China/Asia oriental, desde donde fue traído al Japón y es en este país donde se hace su descubrimiento y posterior exportación por los europeos y por eso su nombre botánico Eriobotrya japonica, que no se debe confundir con el níspero europeo (Mespilus germanica) aunque son muy similares.

Empezó su gira mundial, con la plantación en los jardines reales y señoriales del siglo XVIII, pero su extensión definitiva se dio a partir de principios del XIX.

El níspero lo podemos encontrar en todo País Valenciano, en huertos, casetas y casas de campo, una fruta muy apreciada, que muchos no cultivan de forma adecuada y que últimamente se pueden ver abandonados por los huertos y caminos. Su comercialización y cultivo se hace popular en las décadas 60 y 70 del siglo XX hasta la actualidad, principalmente en Alicante, Almería y Málaga.

Ahora bien, son las comarcas de la Marina Baixa, y a su cabeza Callosa y Altea, las predominantes en la comercialización nacional y europea con una denominación de origen propia que podéis ampliar en: http://www.nispero.com/. Podemos contemplar las plantaciones de nísperos, desde la misma carretera, bajo una fina red blanca que los protege de los pájaros e inclemencias cómo son: el sol intenso, las granizadas, los insectos y otros, esta red reduce el destrio, los “ramejats” y la mancha negra que los deprecia comercialmente.

Muchas virtudes atesora y aporta el níspero, una fruta fantástica y de primer nivel. Podéis ampliar la información a: http://www.infoagro.com/frutas/frutas_tradicionales/nispero.htm