Ací us presente la foto d’un
lliri groc presa a una séquia de l’Alquerieta (Guardamar de
la Safor), acompanyada del tan apreciat nispro japonès.
 |
| Imatges dels lliris grocs i els nispros a una séquia de l'Alquerieta (Guardamar de la Safor). Blasó dels Borbó i els Habsburg pretendents al tron d'Espanya al 1701. Imatge de la batalla (25-04-1707): quadre a l'oli pintat Buonaventura Ligli i Philippo Pallotta (topògraf), 1709, Museu del Prado. |
El lliri groc és dóna a tot
arreu dels aiguamolls i séquies d’Europa i en l’arribada de la
primavera és un esclat de bellesa de flor, com dirien els francesos:
beauté fleur, també anomenada flor de lis, aquesta ha estat i està
com a emblema i blasó de la noblesa al voltant d’Europa,
principalment a França. Com era i és el cas dels Borbons la «beauté
fleur» groga amb el fons blau. També moltes agrupacions culturals
tenen aquest símbol i, entre altra simbologia, als mapes
s'utilitzava per assenyalar el nord geogràfic.
Tal
vegada açò, beauté fleur/botifler,
va donar nom als seguidors del primer
Borbó
espanyol,
Felipe V (ara
tenim a Felipe VI),
a la Guerra de la Successió
(1701-1713),
i
en contraposició als
maulets seguidors
de l’altre
bàndol
del pretendent
austriacista
(l'Arxiduc
Carles III),
també altres
postulen
que
l’etimologia -botifler-
ve
del cognom del mariscal Louis
François de Boufflers
mariscal francés a la guerra.
Botifler: Que unfla
pit, cregut, prepotent . . . Utilitzada despectivament a l’època
de la Guerra de Successió -principis del XVIII- definint als
seguidors dels Borbons. Els seguidors dels Borbons comptaven amb una
gran adhesió de la noblesa i el clergat, és clar amb les excepcions
que sempre hi ha.
Maulet: en
contraposició als botiflers, utilitzada per a definir la població
que van recolzar les pretensions dels austriacistes a la Corona
d’Espanya. Encara que van ser nombrosos els partidaris de totes les
classes socials (alta, mitja i baixa), fa referència a la classe
social més desfavorida i baixa de la societat, majorment camperols i
altres extractes socials més baixos.
LAS DOS ESPAÑAS:
Quan fem referencia a
l'argumentació tan maniquea de «las
dos Españas», estem
parlant de la recurrent al
llarg de més de 5 segles,
des del
matrimoni dels Reis Catòlics -«Monarquía Hispánica»-, fins a l’actualitat. És
clar que cada època té
els
seus matisos i definicions.
La
Guerra de Succesió
-(1701-1713)- La fi de la «Monarquía Hispánica» i del Regnes d'Aragó, Valencia, Mallorca.
La
Guerra del Francès
-1808-1814-,
també ens il·lustra a aquesta dicotomia espanyola, amb la
Constitució de Cadis de 1812 del 19 de març -Sant Josep- i així
el nom de «viva la PEPA», com a una oportunitat perduda de progres.
Altra referència és la tan gastada
expressió de la dualitat espanyola, dels
períodes moderats i liberals i passant per dictadures al llarg dels
segles
XIX i principis del XX, expressada per les 3 guerres
carlistes del segle XIX (1833, 1846 i 1872), amb un component de
reivindicació nacionalista a les 3. Encara que era un enfrontament
per la successió al tron Borbó, les parts aprofitaven per a
defendre les posicions nacionalistes i/o d’autogovern. La dictadura
de Primo Rivera en 1923, anunciada pels moviments obrers amb
l’aparició a Europa de les organitzacions sindicals, i també les
desfetes militars espanyoles al Marroc. Tots aquests fets ens parlen
de «las dos Españas», d’una banda les tensions/reivindicacions
nacionalistes i d’un altra les reivindicacions dels més dèbils,
els treballadors, aquesta vegada organitzats en sindicats CNT (1910),
UGT (1888) i amb l'aparició de partits polítics com el PSOE (1879)
i el PCE (1920) com a escissió dels socialistes .
La
guerra fratricida
del 1936,
la divisió ideològica -dreta i esquerra- i les diferències
socials que la van portar, tal com van escriure la generació del 98
i com a mostra de la gran divisió: la dels germans Machado, Manuel al
«bando nacional» i Antonio al republicà.
Però, no negant aquestes dues
Espanyes històriques i reals comentades al paràgraf anterior, vull
ficar l’accent a l’Espanya sorgida del matrimoni dels Catòlics
(matrimoni en 1469). El matrimoni dels Reis Catòlics va unificar per
primera vegada la Corona de Castella i la Corona d'Aragó en 1479
-tot al mateix any, després de la guerra civil pel tron de Castella
i la mort del Rei de la Corona d’Aragó Juan II-, corones que passarien als seus successors, donant lloc a la Monarquia Hispànica. Però
la unió personal dels regnes no va comportar la integració política
de les seues institucions, d’aquesta forma cada regne va mantenir
la seua personalitat diferenciada fins a l'aparició d'Espanya com a
Estat nacional en el segle XIX.
Aquesta
unió dinàstica es va caracteritzar en el fet que es van mantenir
les sobiranies, normes i institucions pròpies de cada regne i
corona, amb els seus
règims fiscals, duanes/fronterers,
etc.
Eren
considerats Fernando i Isabel com a "Rey y Reina de las
Españas", inclús
als regnats de Carlos
I i Felipe
II. D’aquesta
forma l'existència de
«las dos Españas», és
una realitat que, encara que alguns, s’afanyen
a negar en
la nova modalitat nacional,
europea i mundial
de la POSVERITAT/POSVERDAD.
La Guerra de Successió (1701-1713-1715) i el
trencament de «las dos Españas». Al cas que ens ocupa cal indicar
que es va iniciar amb la derrota en Almansa el 25 d’abril del 1707 i acabar amb els decrets de Nova Planta del 29 de juny 1707, als Regnes d'Aragó i Valencia, Mallorca en 1715 i Principat de Catalunya en 1716.
Així doncs, l'arribada dels Borbons
a la Corona espanyola va suposar un canvi radical en la concepció de
la Monarquia Hispànica des que els Reis Catòlics -després de 228
anys-. Amb els Catòlics, s'havia establit que les corones
mantindrien els seus territoris, mantenint cadascun d'ells les seues
particularitats jurídiques i de govern. Aquestes peculiaritats van
ser eliminades per Felipe V després de la seua victòria en la
guerra, excepte per al Regne de Navarra, el Senyoriu de Biscaia,
Àlaba i Guipúscoa, que van mantenir els seus furs i institucions
pròpies en haver-se mantingut fidels a la causa borbònica. (Furs
que van mantenir fins a la guerra civil del 1936, malgrat les guerres
carlistes del segle XIX).
A la corona d’Aragó i Valencia –
com també a Mallorca i Catalunya- eliminació i canvis a les
institucions, d’entre altres, foren abolits/eliminats: Furs, Corts,
Diputacions i institucions municipals a més dels canvis dels magistrats a
l'Audiència -cap als que tenien afinitat amb els
Borbons- també s’eliminà les duanes entre Castella i Aragó i el
privilegi d'estrangeria, pel qual els castellans podien exercir
qualsevol càrrec polític a València i viceversa.
A més a més el que és vital per a
qualsevol territori, canvis en el sistema fiscal i tributari,
basant-se a aprofitar els ingressos tradicionals de la corona, els
dels drets duaners i establir nous impostos amb l'objectiu
d'equilibrar la càrrega fiscal d'Aragó a la de Castella.
Aparició de la primera l’Espanya
com a unitat política a partir principis del segle XVIII. A aquesta
nova situació, cal ressaltar i aclarir que Espanya encara no existia
com a entitat política, és a partir del 1707, després dels Decrets
de Nova Planta, quan comença a nàixer l’Espanya com a Estat, sent
Castella l'epicentre de la vida política del país.
Hauríem de preguntar-nos que
haguera passat si la Corona d'Aragó haguera recolzat la causa
«filipista» i Castella la qüestió «austriacista». Pot ser que
el centre polític d'Espanya, en l'actualitat, estaria al «LEVANTE»
(com habituen a nomenar-nos els telediaris i notícies nacionals o en
la perifèria). Tal vegada el Real Madrid no tindria tantes lligues i
Copes d’Europa, hahaha!!!
Bé, acabant aquesta
explicació/reflexió continuaré dient que «las dos Españas»,
estan encara presents com una realitat que ens envolta dia a dia.
Realitat que no és percebuda pels que estan en allò de «una grande
y libre», incloent-hi a dirigents polítics importants de tota mena
i signe polític.
Els negacionistes de la història,
sempre podran acollir-se a allò de la «POSVERDAD», negant i
renegant de la història i les seues conseqüències. Eixos
desconeixen que tant la diversitat com l'adequada repartició dels
recursos, genera progres i èxit permanent i sostingut.
Açò
no és ser nacionalista, això és . . . Acabaré
dient que sí,
que sóc
valencià!!!
Respecte
del nispro que?
Encara que, el seu nom
botànic
indica la procedència del Japó,
l'origen
del nispro, se
situa a la Xina/Asia
oriental, des d'on
va ser portat
al Japó
i és en aquest
país
on es fa fer el seu descobriment i
posterior exportació
pels països europeus i per això el seu nom botànic Eriobotrya
japonica, que no s'ha
de confondre amb el nispro
europeu (Mespilus germanica)
encara
que
són
molt similars.
Començà
la seua gira mundial, amb la plantació als diversos jardins reials i
senyorials del segle XVIII, però és la seua extensió a partir de
principis del XIX.
El
nispro el podem trobar tot arreu pel Pais València, en bancals,
casetes i cases de camp, una fruita molt apreciada, però
que molts no conreen
de forma adequada i que últimament es
poden
veure abandonats pels horts i
camins.
La
seua comercialització i conreu es fa popular als anys 60 i 70 del
segle XX fins
a l’actualitat,
principalment a Alacant, Almeria i Màlaga.
Ara
bé, són
les comarques de la
Marina
Baixa, i al seu capdavant Callosa i Altea, les predominants a la
comercialització nacional i europea amb una denominació d'origen
pròpia que podeu ampliar en:
http://www.nispero.com/.
Podem
contemplar les plantacions de nispros, des de la mateixa carretera,
baix una
fina
xarxa blanca que els protegeix dels pardals i
inclemències com són:
el
sol
intens, les
pedregades,
els
insectes i
altres,
aquesta
xarxa redueix
el destrio, els
ramejats
i la taca negra que els deprecia comercialment.
Los
Lirios amarillos, «beauté fleur», los nísperos, “las dos Españas”
y la posverdad.
Aquí
os presento la foto de un lirio tomada a una acequia de la
Alquerieta (Guardamar de la Safor), acompañada del tan apreciado
níspero japonés.
El
lirio se da en todos los humedales y acéquias de
Europa y a la llegada de la primavera estalla toda la belleza de
su flor, como dirían los franceses: “beauté fleur”, también
llamada flor de lis, esta ha sido y es un emblema y blasón de
la nobleza en torno a Europa, principalmente en Francia. Cómo es el caso de los Borbones la «beauté fleur» amarilla con el fondo
azul. También muchas agrupaciones culturales tienen este símbolo y,
entre otra simbología, en los mapas se utilizaba para señalar el
norte geográfico.
Tal
vez esto, beauté fleur/botifler, dio nombre a los seguidores del
primer Borbón español, Felipe V (ahora tenemos a Felipe VI), a la
Guerra de la Sucesión (1701-1714), y en contraposición a los
maulets seguidores del otro bando del pretendiente austriacista (el
Archiduque Carles III), también otros postulan que la etimología
-botifler- viene del apellido del mariscal Louis François de
Boufflers mariscal francés a la guerra.
Botifler:
Que hincha pecho, creído, prepotente . . . Utilizada
despectivamente, en la época de la Guerra de Sucesión -principios
del XVIII- definiendo a los seguidores de Borbones. Los seguidores de
Borbones contaban con una gran adhesión de la nobleza y el clero,
está claro con sus excepciones.
Maulet:
en contraposición con los botiflers, utilizada para definir la
población que apoyaron las pretensiones de los austriacistas
a la Corona de España. Aunque fueron numerosos los partidarios de
todas las clases sociales (alta, media y baja), hace referencia a la
clase social más desfavorecida y baja de la sociedad, mayormente
campesinos y extractos sociales bajos.
LAS
DOS ESPAÑAS: Cuando hacemos
referencia a la argumentación tan maniquea de «las dos Españas»,
estamos hablando de la recurrente a lo largo de más
de 5
siglos, desde el matrimonio de los Reyes Católicos, hasta la
actualidad. Está claro que cada época tiene sus matices y
definiciones.
La
Guerra de Succesión
-(1701-1713)- El fin de la «Monarquía Hispánica» y de los Reinos de Aragón, Valencia y Mallorca.
La
Guerra del Francés -1808-1814-,
también nos ilustra en
esta dicotomía española, con la Constitución de Cádiz de 1812 del
19 de marzo -San Jose- y de ahí el nombre de «viva PEPA», como una
oportunidad perdida de progreso.
Otra
referencia es la tan manida expresión de la dualidad española, de
los periodos moderados y liberales y pasando por dictaduras a lo
largo de los siglos XIX y principios del XX,
expresada por las 3 guerras carlistas del siglo XIX (1833, 1846 y
1872), con un componente de reivindicación nacionalista a las 3.
Aunque era un enfrentamiento por la sucesión al trono Borbón, las
partes aprovechaban para defender las posiciones nacionalistas y/o de
auto-gobierno.
La dictadura de Primo Rivera en 1923, anunciada por los movimientos
obreros con la aparición en Europa de las organizaciones sindicales,
y también las derrotas militares españolas en Marruecos. Todos
estos hechos nos hablan de «las dos Españas», por un lado las
tensiones/reivindicaciones nacionalistas y por otra las
reivindicaciones de los más débiles, los trabajadores, esta vez
organizados en sindicatos y partidos: CNT (1910), UGT (1888) y con la aparición
de partidos políticos como el PSOE (1879) y el PCE (1920) como
escisión de los socialistas.
La
guerra fratricida del 1936,
la división ideológica -derecha e izquierda- y las diferencias
sociales que la incubaron, tal y
como escribió
la generación del 98, como muestra de la gran división: los
hermanos Machado, Manuel en el «bando nacional» y Antonio en el
republicano.
Pero,
sin
negar a
estas dos Españas
históricas y reales comentadas en
el
párrafo anterior, quiero poner
el acento en la España surgida del matrimonio de los Católicos
(matrimonio en 1469). El matrimonio de los Reyes Católicos unificó
por primera vez la Corona de Castilla y la Corona de Aragón en 1479
-todo en
el
mismo año, después de la guerra civil por la
Corona
de Castilla y la muerte del Rey de la Corona de Aragón Juan II-, que
pasarían ambas
a sus sucesores, dando lugar a la Monarquía Hispánica. Pero la unión
personal de los reinos no comportó la integración política de sus
instituciones, de esta forma cada reino mantuvo su personalidad
diferenciada hasta la aparición de España como Estado nacional en
el siglo XIX.
Esta
unión dinástica se caracterizó por
el hecho de
que
se mantuvieron las soberanías, normas e instituciones propias de
cada reino y corona, con sus regímenes fiscales,
aduanas/fronterizos, etc. Eran considerados Fernando e Isabel como «Rey y Reina de las Españas», incluso
en
los reinados de Carlos
I
y Felipe
II. De esta forma la existencia de «las dos Españas», es una
realidad que, aunque algunos, se afanan a negar en la nueva modalidad
nacional, europea y mundial de la POSVERDAD.
La
Guerra de Sucesión y la rotura de «las dos Españas». En
el caso
que nos ocupa hay que indicar que se inició con
la derrota en Almansa el 25 de abril del 1707 y con los decretos de
Nueva Planta del 29 de junio 1707, en Aragón y Valencia, Mallorca en
1715 y Principado de Cataluña en 1716.
Así
pues, la llegada de Borbones a la Corona española supuso un cambio
radical en la concepción de la Monarquía de España desde que los
Reyes Católicos -después de 228 años-. Con los Católicos, se
había establecido que las coronas mantendrían sus territorios,
manteniendo cada uno de ellos con sus particularidades jurídicas y de
gobierno. Estas peculiaridades fueron eliminadas por Felipe V después
de su victoria en la guerra, excepto para el Reino de Navarra,
Vizcaya, Álava y Guipúzcoa, que mantuvieron sus fueros e
instituciones propias al haberse mantenido fieles a la causa
borbónica. (Fueros que mantuvieron hasta la guerra civil del 1936, a
pesar de las guerras carlistas del siglo XIX).
En
la
corona de Aragón y Reino
de Valencia
– cómo también en Mallorca y Cataluña- eliminación y cambios a
las instituciones, de entre otras, fueron abolidos/eliminados:
Fueros, Cortes,
Diputaciones e instituciones municipales además del cambio de los magistrados en
la Audiencia -hacia los que tenían afinidad con
los
Borbones-
también se eliminó las aduanas entre Castilla y Aragón y el
privilegio de extranjería, por el cual los castellanos podían
ejercer cualquier cargo político en Valencia y viceversa.
Además,
lo
que es vital para cualquier territorio, cambios en el sistema fiscal
y tributario, basándose en
aprovechar los ingresos tradicionales de la corona, los de los
derechos aduaneros y establecer nuevos impuestos con el objetivo de
equilibrar la carga fiscal de
Aragón
a la de Castilla.
Aparición
y nacimiento de la primera la España como unidad política a partir principios
del siglo XVIII. A esta nueva situación, hay que resaltar y aclarar
que España todavía
no existía como entidad política, es a partir del 1707, después de
los Decretos de Nueva Planta, cuando empieza a nacer la España como
Estado, siendo Castilla el epicentro de la vida política del país.
Tendríamos
que preguntarnos que hubiera pasado si la Corona de Aragón hubiera
apoyado la causa «filipista» y Castilla la cuestión
«austriacista». Puede ser que el centro político de España, en la
actualidad, estaría en
el
«LEVANTE» (cómo habitúan a nombrarnos los telediarios y noticias
nacionales o en la periferia). Tal vez el Real Madrid no tendría
tantas ligas y Copas de Europa, jajaja!!!
Bien,
acabando esta explicación/reflexión continuaré diciendo que «las
dos Españas», están todavía presentes como una realidad que nos
rodea día a día. Realidad que no es percibida por los que están en
aquello de «una grande y libre», incluyendo a dirigentes políticos
importantes de todo tipo y signo político.
Los
negacionistas
de la historia, siempre podrán acogerse a aquello de la «POSVERDAD»,
negando y renegando de la historia y sus consecuencias. Esos
desconocen que tanto la diversidad como la adecuada repartición de
los recursos, genera progreso
y éxito permanente.
Esto
no es ser nacionalista, esto es . . . Acabaré diciendo que sí, que
soy valenciano!!!
¿Respecto
del níspero
que?
Aunque, su nombre botánico indica la procedencia del Japón, el
origen del níspero,
se sitúa en la China/Asia oriental, desde donde fue traído al Japón
y es en este país donde se hace su descubrimiento y posterior
exportación por los europeos y por eso su nombre botánico
Eriobotrya japonica, que no se debe confundir con el níspero
europeo (Mespilus germanica) aunque son muy similares.
Empezó su gira mundial, con la plantación en
los jardines reales y señoriales del siglo XVIII, pero su extensión
definitiva se dio a
partir de principios del XIX.
El
níspero
lo podemos encontrar en
todo País
Valenciano,
en huertos, casetas y casas de campo, una fruta muy apreciada, que muchos no cultivan de forma adecuada y que últimamente se pueden
ver abandonados por los huertos y caminos. Su comercialización y
cultivo se hace popular en las décadas 60 y 70 del siglo XX hasta la actualidad,
principalmente en Alicante, Almería y Málaga.
Ahora
bien, son las comarcas de la Marina Baixa, y a su cabeza
Callosa y Altea, las predominantes en
la comercialización nacional y europea con una denominación de
origen propia que podéis ampliar en: http://www.nispero.com/.
Podemos contemplar las plantaciones de nísperos,
desde la misma carretera, bajo una fina red blanca que los protege de
los pájaros
e inclemencias cómo son: el sol intenso, las granizadas, los
insectos y otros, esta red reduce el
destrio,
los “ramejats” y la mancha negra que los deprecia comercialmente.
