SALVADOR VA TORNAR A NÀIXER
La malaltia li va sobrevenir al final de l'estiu
del 83. Tenia 18 anys i sí ... eixe dia va
tornar a nàixer i va patir de debò: la incomprensió del seu voltant, l'absència
de recursos públics, l'escàs coneixement mèdic i el rebuig general de la
societat.
L'estigmatització dels cercles més pròxims: veïns, amics i família. Massa anècdotes d'infaust record.
Frustració, ràbia i impotència.
La gent no és dolenta, és ignorant i nècia.
Els necis i els mediocres carreguen sobre el feble.
Les excepcions confirmen la regla.
Impotència i ràbia seguida d'abatiment, depressió
i ganes de morir: açò va forjar un nou caràcter i una nova persona, encara que
minvada pels medicaments que li van "llevar" part de la prodigiosa
ment que posseïa.
Diagnosticat primerament (a llarg de més de 10
anys) com esquizofrènic i finalment com a trastorn bipolar.
Ací vos deixe la meua carta:
--------------------------------
Era un dia de setembre del 83, un dia
gris, plujós i trist. Hi va nàixer un esser distint, generós, vulnerable i
incomprés, sobre tot incomprés, molt incomprés.
Tan sols contava 18 anys i acabava de nàixer,
poc sabia ell que la seva vida seria curta en temps, ... Poc sabia ell que era
llavor, ... Poc sabia ell del patiment i la clarividència que seria capaç de
tindre.
Va patir la càrrega de saber, en tot
moment, allò que li passava. El suplici de la impotència i "el voler i no poder".
Va conéixer ben a prop la duresa de la
societat, del sistema i de l’administració i sobre tot de les seves limitacions
i impotència per a canviar el seu votant.
Home de màximes, no tenia terme mitjà: amor
pels altres, compromís amb les causes perdudes, i “POETA DE L’ABSURD” - que poc li dedicaves a la teua persona, que patiment, quina
angoixa permanent i quin valor d’afrontar viure en un món que no era el teu-.
I és que ell va canviar de món, si de
món. Vivia paral·lelament a un altre, el món de la UTOPIA.
En aquest món tot era possible, fins i
tot curar-se, que al llarg del temps va ser una batalla perduda.
Encara que no
perduda perquè, ell no estava malalt, ell es considerava una persona amb “DIGNITAT HUMANA”
que tenia dret a tot allò que sistemàticament se li negava.
Ens recordem de la màxima “M’AGRADARIA
ARRANCAR-LI A LA MALALTIA UN TROSSET DE MALALTIA”.
Quant ens recorda la seua “bipolaritat”,
amunt i avall com un yo-yo, quant recorde, en aquests moments els versos de
Jorge Manrique que tant t'agradaven, quant que t’agradava pronunciar aquestes
paraules ...
“Las vidas son los
rios que van a parar al mar ...”
Quant recorde els monòlegs de “SEGISMUNDO
A LA VIDA ES
SOMNI” de Calderón de la Barca,
que tant et delectaven i que als moments alts de la teua personalitat,
llegies, amb amargura:
“¡ Ay mísero de mí! ¡Y ay infelice!
Apurar, cielos, pretendo,
ya que me tratáis así,
qué delito cometí
contra vosotros naciendo;
aunque si nací, ya entiendo
qué delito he cometido;
bastante causa ha tenido
vuestra justicia y rigor,
pues el delito mayor
del hombre es haber nacido.”
Per rellegir als moments d'estabilitat:
“Sueña el rico en su riqueza,
que más cuidados le ofrece;
sueña el pobre que padece
su miseria y su pobreza;
sueña el que a medrar empieza,
sueña el que afana y pretende,
sueña el que agravia y ofende,
y en el mundo, en conclusión,
todos sueñan lo que son,
aunque ninguno lo entiende.
Yo sueño que estoy aquí
de estas prisiones cargado,
y soñé que en otro estado
más lisonjero me vi.
¿Qué es la vida? Un frenesí.
¿Qué es la vida? Una ilusión,
una sombra, una ficción,
y el mayor bien es pequeño;
que toda la vida es sueño,
Y los sueños, sueños son.”
També tenia el moments baixos, inevitables.
Però la seua filosofia de vida, forjada per l’adversitat i la incomprensió,
superava aquest moments. Tornem a una altra màxima “PATÀ I AVANT”, senzilla,
simple ... Però efectiva,
“Saoret me caguen deu... !!!”
“PATÀ I AVANT REDEU!!! ... PATÀ I AVANT !!!”
Nus a la gola, llàgrima als ulls
i al cor i és que ...“EL PATITO FEO” I “MAULET AMB EL CIRI EN LA MÁ”, així també de vegades es
qualificava, se n'anat, ens ha deixat.
Se n'anat en un dia igual que quan va
nàixer, un dia gris, plujós i trist, aquest dia, el sol estava de dol i la pena
em consumia, com a tots els seus amics de debò.
Però ens queden els seus “PROJECTES
D’AIGUA”, “ELS RELLOTGES BIOLÒGICS PERFECTES D’AIGUA”, les seues propostes de
canvi a la REIAL ACADÈMIA
DE LA LLENGUA”
i a la “CONSTITUCIÓ ESPANYOLA, els dibuixos, pintures i fotografies, el
“CONCEPTE DE LLUITA” i el “PUNT DE
REFERÈNCIA”.
Ens queda l’ENORME HUMANITAT que posseïa,
ens queden moltes coses, molts records ... imborrables. Ara més que mai ... “SENTIMENTS
... “
Però no cal estar trists, - altra
vegada els ulls i el cor em fan mal – ell ha estat llavor, estic convençut que la seua partida cap al món de la
UTOPIA ha estat correcta i assumida – i una altra màxima de Salva –
“NO LI TINC POR A LA MORT"-
altra vegada valent i desinteressat de si mateix, tornen les llàgrimes als ulls ... I al cor.
També estic convençut que sense ell, ara la SALUT MENTAL, seria d’una altra
forma, ha estat com un eslavó a la cadena que sense aquest no seria cadena.
Hem d'estar satisfets, alegres i feliços.
Vos he de dir que la realització com a
persona, es un fet, dels més importants a la composició dels éssers humans i
que porta la felicitat.
Vos tinc que dir que hi ha hagut pocs
moments del POETA DE L’ABSURD, en què se sentira realitzat i feliç. Aquests
moments han estat, sense cap dubte, i en la seua gran majoria, amb vosaltres,
els seus companys del Col·lectiu Obertament, amb els seus amics del CRIS, amb
tots els professionals, metges, psiquiatres, terapeutes, monitors i associacions
... Que feu una tasca impagable, que va més enllà de l’obligació.
Ell ens falta, ja no estarà més, però
estic convençut que està tranquil i satisfet, perquè encara que hi ha molta
tasca per fer, de debò confia que vosaltres no abandonareu el CONCEPTE DE
LLUITA i que ja teniu un “PUNT DE REFERÈNCIA” i que continuareu donant la
“tabarra” al qui calga per a millorar encara més LA DIGNITAT HUMANA de les persones
que són diferents.
Açò té final feliç, com a la història del
“PATITO FEO”, que finalment és l’enveja de tots, perquè s’ha transformat en un ésser superior.
Ja al final d’aquest manifest donar-vos
les gràcies, des del fons de l’ànima i del cor, perquè heu fet feliç a un
home que ja habita al món paral·lel UTOPIA, desitjant-vos el millor i
recordant-vos que als moments difícils SALVADOR estarà, segur, ajudant-nos.
Au!!! Fins aviat!!!
Sense oblidar que a la vida i a la mort...
"PATÀ" I AVANT !!!
